ESCOLES EN XARXA

La Ciutat romana de Pol·lèntia

A l’arribada dels romans a l’illa de Mallorca (123 aC) crearen dues ciutats: Palma i Pol·lèntia, situades ambdues a zones bones per arribar per la mar. Les dues ciutats es trobaven unides mitjançant una calçada romana.Actualment, s’estan excavant les restes, però s’està fent lentament, ja que només es té un 10% excavat, i només es tenen restes de tres cases, un Fòrum, que contenia un temple, i un teatre.A partir del fòrum, com una plaça, creixia la ciutat en carrers de cases paral·lels  en forma horitzontal i vertical. El fòrum contenia les parts més importants de la ciutat entre els quals destacava el temple. Els temples eren recintes dedicats als deus (concretament a Júpiter, Juno i Minerva) i eren allà on els sacerdots realitzaven les seves cerimònies, els romans tenien l’entrada prohibida. El temple estava format per la façana, que tenia quatre columnes i unes escales per accedir-hi. A dintre, el temple es dividia en tres sales o cel·les. Tot el temple estava aixecat perquè es pogués observar des de qualsevol racó de la ciutat.Com ja he dit, a la ciutat s’hi distingeixen parts de tres cases, una de les quals es troba amb bones condicions per a l’edat que té. La casa tenia 460 m² i tenia diverses habitacions:

• - Vestibulum: era l’entrada de la casa.
• - Atrium: era un pati central, el qual accedia a la majoria de les habitacions (s’hi podia accedir des del Vestibulum).
• - Culina: seria el que coneixem avui dia com la cuina, però amb moltes menys accessoris que en l’actualitat.
• - Una petita habitació que servia de rebost.
• - Una sala que la família llogava a algun treballador perque pogués vendre els seus productes a tota la ciutat.
• - Les cubícules: eren les habitacions dels membres de la família i per als esclaus.
• - Triclinium: era el menjador de la casa. Per menjar, els membres de la família estaven estirats i anaven agafant el menjar com d’una espècie de taula.
• - Impluvium: era una part del pati que es trobava destapada i recollia tota l’aigua de pluja que es guardava.

 A les cases es solien celebrar habitualment banquets entre diferents famílies acomodades. Aquests banquets, que eren sopars, es caracteritzaven perquè aquests podien durar fins a dotze hores. En aquests sopars, es solien fer com a tres sopars diferents i tot el que els convidats no podien menjar-se s’ho ficaven a dintre d’un pedaç que ells mateixos portaven. Una curiositat és que quan els comensals tenien les mans brutes del menjar es cridaven als esclaus que deixaven els seus cabells perquè els convidats poguessin rentar-se’ls. Per últim, també trobem el teatre de Pol·lèntia, que tenia una forma semicircular, i que tenia tres parts clarament diferenciades: 

• - La càvea: era una zona destinada per al públic i tenia tres parts: la part baixa per als més rics o acomodats. La part mitjana per als pobres. I la part superior per a mares i nens.
• - La zona de l’Orquestra, que era una zona reservada per a l’emperador i les autoritats.
• - L’escena: era el lloc on es feia la representació.

El consolat de Mar 

És la seu de la Presidència de les Illes Balears. A l’entrada del Consolat podem veure el que és la sala de recepció. Per una escala en forma el·líptica es pot accedir a la primera planta, a l’ull de l’escala es pot observar una escultura del segle XVIII que representa a una navegant mallorquí, anomenat Jaume Ferrer.

A la planta superior s’hi situa una sala, on es reuneixen l’equip de govern de les Illes Balears. Aquesta sala té vistes a la zona marítima. En aquesta sala destaquen una gran taula, que serveix per a la realització de les reunions, i un tapís flamenc.

Per últim, a la planta superior també se situa el despatx del President de la Comunitat Autònoma, en aquests el Molt Hble. Francesc Antich i Oliver. Aquesta sala es situa al costat de la sala de reunions.

A banda del Consolat de Mar, també trobem tres parts importants que estan relacionades amb l’edifici: la capella, el jardí i la Llotja:

La capella: aquesta capella és una antiga capella destinada als mariners i mercaders, de fet, a la façana de la capella s’hi troba l’Àngel de la Mercaderia. A dins de la capella es poden observar sis arcs que es creuen en tres trams de volta, i que tenen en aquesta unió l’escut del regne de Mallorca i un altre de l’Àngel de la Mercaderia. A l’interior destaquen també els quadres de tots els presidents de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i un retrat dels reis d’Espanya.

El jardí: Aquest jardí es troba entre els distint edificis del consolat. En aquest jardí s’observen diferents arbres, una font central i una escultura de Joan Miró.

 La Llotja: Aquest era un punt de reunió per mariners i treballadors. Aquesta llotja té una única sala amb sis pilars de pedra, i on tornem a trobar els trams de volta amb escuts del regne d’Aragó i de Mallorca i l’Àngel de Mercaderia. La llotja té dues finestres a cada paret de l’edifici que il·luminen tot l’edifici. Aquest edifici fou construït i dissenyat per Gulliem Sagrera un dels grans escultors mallorquins de la història.

Fa un parell de dies, vaig rebre una revista amb articles de tot tipus; una revista molt completa i fins i tot, molt crítica.

Al principi em semblava una revista molt pessimista, però al cap i a la fi, vaig descobrir que era una revista totalment realista.

En aquesta vaig trobar articles relacionats amb somriures, amb còmics, cartes dels lectors, activitats per completar, ...Però un article, no sé ben bé perqué, em va cridar més l’atenció, sols pel seu titul: “20.000 menors víctimes d’explotació infantil a Espanya.”

Sincerament, en aquest moment em va donar la sensació de que jo estava vivint dins una bombolla de cristall on la realitat no m’afecta, no m’arriba,

Sabia que la situació actual de tot el planeta en aquests àmbits era pèssima, però mai havia imaginat que el problema s’hagués desenvolupat tant a Espanya. 

Segons aquest article, cada any 1,2 millons de nens en tot el món són víctimes del tràfic d’éssers humans. Fins i tot, s’animen a dir que aquest problema “va en augment”.

 En aquest article també se’ns explica que 20.000 menors, identificats per la policia, han estat obligats a prostituir-se, pidolar, cometre delictes i alguns han estat víctimes de xarxes de delinqüència per a l’explotació infantil, adopcions il·legals o fins i tot tràfic d’òrgans, entre molts d’altres. Relament crec que val la pena reflexionar sobre aquest tema, ja que ha adoptat una magnitud al nostre país, que crec que molts, o almenys jo, desconeixiem.  

Aquest menjar és un plat típic de Menorca, que se sol menjar pel berenar o bereneta. El nom d’aquestes galetes ve donat perquè Alaior és l’únic poble de Menorca que les fa, és la bolleria d’Alo, i quan la gent volia comprar les galetes i demanava d’on eren, el dependent els hi deia que eren d’Alo.

 Per si vos fa ganes fer-les per poder tastar-les, aquí vos deix una recepta per poder elaborar-les a casa.  

INGREDIENTS (PER FER 18 GALETES):

• ½ KG DE FARINA
• 100 G DE SUCRE
•  ½ GOT D’AIGUA
• 100 G D’OLI
• 1 CULLERADA DE BATAFALUGA
• UN TROS DE LLEVAT DE LA MIDA D’UNA NOU

 Posau l’aigua al foc, quan bulli hi tirau la batafaluga; ho tapau i ho deixau bullir un minut. Apagau el foc, ho deixau reposar fins que hagi refredat i llavors ho colau. 

Posau la farina dins un ribell i hi feis un clot en forma de “cràter”. Desfeis el llevat amb una cullerada d’aigua teba (si el llevat s’escaldés, no faria efecte), el posau dins el “cràter” i el cobriu amb part de la farina. Deixau que tovi en un lloc sec i càlid durant un quart d’hora, fins que la farina estigui com esquerdada.

Desfeis la sucre amb la infusió de batafaluga i l’abocau en el ribell de la farina. Ho ben mesclau i llavors ho pastau. Hi heu d’anar abocant l’oli, de rajolinet en rajolinet, sense aturar-vos de pastar fins que obtingueu una pasta ben fina.

Deixau reposar la pasta dins el mateix ribell, feta una bolla i tapada amb un tros de roba neta, fins que hagi tovat i doblat el seu volum (haurà de menester una hora en l’estiu, dues en l’hivern).

Feis devuit porcions en forma de bolla de la pasta i les posau damunt una llauna de forn separades uns dotze centímetres les unes de les altre. Les tapau amb unes teles netes, de manera que no toquin la pasta. Les heu de tornar a deixar reposar, ara durant mitja hora o una hora (segons sigui l’estiu o l’hivern); llavors hauran tornat a créixer.

Amb el mànec d’una mà de morter, pitjau el centre de les bolles de pasta fins que noteu que la punta del mànec toca la llauna. Vos quedarà com un “donut”, però gran i amb una fina làmina de pasta unint la rosquilla. Picau tres o quatre vegades la làmina de pasta amb les punxes d’una forquilla (així, en coure, no pujarà). Feis així totes les galetes. Les coeu dins el forn a 180º uns deu o dotze minuts. Desades dins una capsa de llauna que tapi bé, se conservaran deu o dotze dies.

Esper que intenteu fer-les a casa fent servir la recepta i, sobretot, que vos agradin.

Joan Riudavets Moll va néixer a Es Migjorn Gran l'any 1889, i va morir en el seu poble d'infància l'any 2004. Es va convertir en la persona més vella d'Europa el maig de 2003 i en l'home més vell del món el setembre de 2003. Va morir el 5 de març del 2004 als 114 anys, convertit en el sisè home que més ha viscut de la història. Era republicà i participà en la revista Llum Nova (publicació municipal). Va arribar a ser batlle de la pedania des Migjorn Gran durant la Segona República i director de la banda de música del bàndol republicà en els anys de la Guerra Civil. Va viure quasi tota la seva vida a la mateixa casa, al carrer més antic des Migjorn, el carrer Major. Fins molt avançada edat, Joan Riudavets es conservà molt bé, als vuitanta anys encara anava amb bicicleta.

En el meu cas, és la segona vegada que participo en una trobada d’Escoles en Xarxa, i sempre n’he sortit satisfeta.

Crec que sempre han estat trobades molt ben organitzades, tot i que crec que s’agrairia una presentació prèvia al treball, ja que molts cops, no tenim l’oportunitat de conèixer-nos prou bé, fet que fins i tot, podria millorar la  feina feta.

Des del meu punt de vista, en el cas dels tallers de televisió i ràdio, al ser grups més reduïts, sempre s’estableixen noves amistats que als altres tallers que se’ns presenten no hi són, pel simple fet de ser més. 

Tot i així crec que la iniciativa de fer aquestes trobades no s’ha de perdre mai! 

Ànims i gràcies! 

Actualment, és el lloc on el rei celebra les recepcions oficials durant la seva estada durant l'estiu.

L'edifici fou construit pels àrabs durant la seva estada i ho construiren sobre unes restes romanes de la ciutat de Palma de Mallorca. Però després que al segle XIII i XIV es produís la conversió de la illa en cristiana, els diferents reis anaren eliminant les diferents restes aràbigues.

En el seu inici, l'Almudaina es trobava a davant de l'única entrada de Mallorca, actualment, degut a l'ampliació de la zona de port ja no té el mar al costat, i per aquest moment l'edificació de l'almudaina podia servir de protecció a l'entrada de visitants inesperats.

Amb l'arribada del primer rei catalano-aragonès a Mallorca amb la reconquesta de les Balears, Jaume I el Conqueridor començà la renovació del palau. I aquest, al morir, va deixar al seu segon fill Jaume II el poder a l'illa, i fou coronat com a primer rei del Regne de Mallorca i establí allà la seva residència. El següents reis de Mallorca (Sanç I i Jaume III) seguiren fent canvis dintre de l'Almudaina fins que el regne de Mallorca quedà anul·lat en la seva reintroducció dins del Regne de Catalunya i Aragó. També hi hauria dos reis més, però no-reconeguts, que serien Jaume IV i Isabel de Mallorca.

Posteriorment, les corones castellana i catalano-aragonesa s'unirien formant el primitiu estat modern d'Espanya. Però el Palau de l'Almudaina seguiria essent en ocasions residència puntual dels reis d'Espanya.

El palau de l'Almudaina té diferents parts com diverses sales que degut a la seva altura inicial (12 metres) foren esmitjades formant com a dos pisos (un superior i un inferior). Aquest fet es veu clarament, degut a que els arcs de volta del sostre només són a la planta superior i els arcs de les parets de la planta inferior estan tallats. Llavors hi ha la part descoberta des d'on s'observava la porta d'entrada de Mallorca.

Les torres eren pràcticament idèntiques (amb escales de caragol en el seu interior) excepte una que era buida i que en cas d'atac servia per a fugir més ràpidament.

El bany tenia i té una curiositat: a sobre del terra hi havia com una estructura de llenya que estava lleument alçada de terra i per sota la qual hi passava l'aigua calenta, que en el contacte amb el terra fred desprenia el vapor. Una altra curiositat del bany és un mirall col·locat d'una forma que sembla que no és al lloc on es troba en realitat.

El Palau de l'Almudaina servia de residència de la torre del rei, la reina també tenia una torre especial per a ella, aquestes dues torres s'unien per un passadís, que únicament obrien quan volien tenir descendència, ja que les unions matrimonials de l'època es feien amb fins d'unió territorial.

El Palau de l'Almudaina compta també amb una capella pròpia on tenien lloc misses i on es poden observar restes de la creu on fou penjat Jesucrist. Al sobre de la capella hi ha un altre pis on es troben els despatxos de cadascun dels reis d'espanya. I a sobre hi trobem encara un altre pis que serviex de residència per si hi ha d'haver alguna visita oficial que s'hagi d'allotjar.

A tot el Palau s'observen reliquies de l'època (taules, cadires) i còpies d'aquestes al mil·límetre. Però sobretot destaquen els quadres i els tapissos que són de la col·lecció privada dels reis d'Espanya. Aquests quadres i tapissos són del segle XVII i XVIII sobretot, que són d'origen flamenc i espanyol que no poden modificar-se i que si han d'ésser restaurats cal restaurar-los amb la mateixa tècnica qen que es van fer.

David Russell (Glasgow, Escòcia 1953) és un guitarrista clàssic, i té un gran reconeixement internacional. Quan tenia cinc anys la seva família va emigrar a Menorca. Estudià guitarra a la Royal Academy of Music de Londres, on guanyà el premi Julian Bream dos anys consecutius. Ha guanyat nombrosos concursos internacionals, entre els quals destaquen el de guitarra d'Alacant , el José Ramírez de Santiago de Compostel·là, l'Andrés Segovia de Palma, el de Guitarra de Benicàssim, i el premi Francesc Tàrrega de Vila-real.

Com a reconeixement a tot el que ha aconseguit, va ser nomenat l'any 1997 membre de la Royal Academy of Music de Londres. El 2005 va rebre un premi Grammy pel seu CD Aire Latino, en la categoria de millor solista instrumental en música clàssica. L'Ajuntament des Migjorn Gran el nomenà Fill Adoptiu el maig de 2003 i donà el seu nom a una avinguda. El novembre de 2003 fou distingit amb la medalla d'honor del Conservatori de les Illes Balears.

Després d’haver estat durant tres anys en obres, la Parròquia de Santa Eulàlia, el passat 16 de Març, l’església d’Alaior tornava a organitzar una missa, la qual va coincidir amb la celebració del Diumenge de Rams.

Aquest edifici ha estat sempre un dels més emblemàtics del nostre poble, ja que al voltant de l’edifici va néixer el poble d’Alaior allà pel 1304, quan ja es va manar que es construir aquesta església. De fet, tot el conjunt de carrers estrets i petits “aferrats” a l’església (sa Muntanyeta, ses Núvies...) són els primers que es construïren en el poble, pel fet de estar tan a prop de l’església i veure’s protegits.

Al llarg d’aquests anys de restauració (2005-2008) l’església ha sofert unes millores únicament interiors, ja que a mitjan dècada dels 90 es van produir unes millores exterior de les façanes. En aquesta ocasió s’han basat en l’interior de l’església, que ha vist com el seu sòl ha canviat, així com s’ha introduït un orgue a l’església i també s’han canviat les campanes, que novament tornen a sonar, cosa que avui dia, nosaltres, la joventut del poble trobem estrany, però que antany era el més comú, entre d’altres millores.

El sòl de l’església ha vist com ha canviat, degut a que s’han substituït les antigues rajoles per unes de més noves. Els devots, curiosos, o simples col·leccionistes van poder-ne quedar amb una de les velles rajoles i així també col·laborar a la Restauració, ja que un gran nombre de rajoles van esser venudes i això va comportar un benefici econòmic amb el que van poder fer front a imprevistos que van sorgir.

D’altra banda, a l’església també es va introduir un orgue restaurat, en substitució d’un  d’antic en el mateix lloc on es trobava, a sobre de la porta mitjana. Aquest orgue fou introduït a l’església el passat mes de novembre, però  fou finalment beneit el passat 6 d’abril en una gran celebració popular.

 Un altre canvi destacat fou el de les campanes, ja que s’han introduït tres noves campanes al campanar: St. Llorenç, Sta. Eulàlia i Sta Àgueda han estat nomenades, el motiu és que els dos primers són els patrons del poble, mentre que el tercer és un nom més simbòlic, degut que en una celebració, al segle XIX, de la festa de Sta. Àgueda, una forta tempesta va caure sobre la ciutat d’Alaior, i no es van produir danys en l’església i per tant, en cap dels veïns (d’aquí el nom, en honor de la santa que els va guarir de la possible catàstrofe). Aquestes campanes foren beneïdes pel propi bisbe al mes de desembre, també en una celebració popular en la que assistiren molts alaiorencs. Des d’aquell moment es van començar a fer proves de so, que a dia d’avui s’han establert de forma permanent, sonant cada quart (amb un repic per cada quart) i cada hora (sonant quatre quarts i el nombre de campanades depenent òbviament de l’hora en qüestió.   El dia elegit per l’inici de les misses quotidianes, que durant aquell temps s’havien dut a terme a l’església de Sant Diego, fou el Diumenge de Rams, dia especial, ja que en aquell dia es beneïen totes les palmes, i és un dels dies (traient Pasqua, els dies de les Primeres Comunions, la de Nadal i la de St Llorenç) en que assisteix més públic a la missa.  Cal mencionar també, que durant la restauració, un fet va interrompre temporalment les obres, ja que es van trobar al mes d’agost una sèrie de cossos humans enterrats a sota del vell enrajolat. Un equip d’arqueòlegs van estudiar els cadàvers, que, al no haver-hi cap inscripció, no van poder esser identificats, però que es va pensar que devien ser com a molt antics, del segle XVII (ja que fou en aquell moment en que es construí l’església tal i com la coneixem avui dia).

Totes les societats tenen els seus jocs i esports propis. La majoria han desaparegut amb el temps, víctimes dels esports universals. En el cas de Maó, únicament es conserva el joc maonès i, en un altre àmbit, el trot. Abans, a Maó també era popular el joc de la bolla, que avui només es conserva a Sant Lluís, amb gran acceptació. També es coneixien el dins i fora (una espècie de beisbol) i el Ple (una espècie de pilota basca). El trot encara es practica a l'hipòdrom maonès,  amb una bona participació i un futur assegurat.

El joc maonès és una tècnica defensiva. La major part dels moviments de braços i cames són per aturar els cops de tota mena. La vestimenta que s'utilitza avui en dia és esportiva: xandall, i uns guants de tipus manyopla, menys voluminoses que els de la boxa. El joc maonès s'ha documentat des del segle XIX, i sembla que sempre s’ha mantingut la seva pràctica.

No és un joc de pràctica pública, amb combats oficials, etc., és només un exercici no competitiu d'activitat física que té lloc setmanalment al poliesportiu municipal. És un art marcial que es manté sense cap tipus d'evolució. Els cops que es poden donar són: alts, mitjans i baixos. Actualment, els lluitadors es preparen físicament amb gimnàstica sueca abans de les sessions. Així com el Karate, esport al qual s'assembla més, no es donen cops, sinó que únicament se senyalen els punts on s'hauria ferir l'adversari, en el joc maonès els cops són a ferir, sempre que vagin de coll per avall. De cops, n'hi ha una gran gamma.