ESCOLES EN XARXA

Violents, agressius, ignorants, brutals; aqueixos són els trets que en major o menor grau defineixen a molts joves d’avui en dia, segons alguns estudis de psicòlegs espanyols. Molts de nosaltres ens preguntem on rau aquest problema. Potser  a la televisió, a Internet, a les formes educatives que utilitzen milions de pares i  professors... qui ho sap?.Tan sols hi ha una cosa ben clara: els valors morals que juntament amb el respecte que els nostres avis  tenien a altres persones s’han perdut! En l’actualitat, bona part de la joventut  ja no és el que era.Per il.lustrar el que hem dit més amunt mirarem de posar un exemple: la setmana passada una dona, professora de psicologia que treballava en un institut de València, va rebre una brutal pallissa a mans d’uns antics alumnes seus. Els agressors foren detinguts per l’autoritat municipal, però ràpidament quedaren lliures sense cap càrrec per ser menors davant la llei.Per quin motiu, però, va succeir aquest tràgic incident? La resposta dels agressors a aquesta pregunta fou molt senzilla, tan sols tenien ànsies de venjança. No hi ha dret a aquestos tipus d’incidents; no és just ni per  a uns ni per als altres. No és just que la societat s’haja convertit en un cúmul d’egoisme, de malícia i de maltractaments d’uns als altres.No podem permetre que les coses es tornen tan “lletges”; no podem consentir que anar a l’escola  per adquirir  cultura i valors es torne com si fos anar a un camp de batalla.  Pense que tota aquesta crisi tant educativa com social es mereix una solució.Tal vegada, per resoldre el problema cal eradicar la violència de tots els mitjans socialitzadors, revisar les lleis per als menors i les formes educatives, perquè molts d’aquestos mitjans, potser, estan desfasats  per a la joventut del segle XXI.    

Diuen que hi ha un fum de maneres d' estimular el cervell, paraula que, malauradament, sovint ens esforcem a ignorar. Des de llegir una estona diària, als novedosos jocs electrònics, passant pels recurrents autodefinits, se'ns ofereix un ampli assortit d'exercicis per entrenar la ment.No cal dir que si algú et descobreix gaudint mentre intentes resoldre un tangram, per exemple, durant hores i hores, als ulls de la societat juvenil seràs tractat de "friki" (una mena d'equivalent al "bicho raro" de tota la vida). Si així i tot formes part de l'estrany grup d'intel.lectes que decideix arriscar-se treballant la ment en les estones buides, llavors, no agafes mai un cub de Rubick.En el cas que estigues d'acord amb els dogmes catòlics, llançaràs aquest pervers objecte a les flames; si ets tímid,  vergonyós o, potser, mai no saps quina decisió prendre, acabaràs convertint-lo en mot tabú; si ets enginyer, en desmontaràs l'esquelet fins reduir-lo en desafiants claus; i, si com jo mateixa, ets, simplement, impacient i venjatiu, escriuràs sobre ell, sobre el cub.Les primeres reaccions quan caiga a les teues mans et portaran a creure, mogut per un tipus d'àcida arrogància, que ajuntar tots el colors en una mateixa cara és cosa feta. Car has vist tants vídeos a "You tube" de gent que els completa amb el ulls tancats!La segona setmana, després d' haver-lo vist girar i regirar amunt i avall entre ambdues mans, començaràs a estudiar-lo al paper; anotaràs mètodes i instruccions, probablement en un full amb quadrícula de la llibreta de llatí, la qual fa, curiosament, dues setmanes que has abandonat.Només escaparàs del solipsisme cartesià en què s'ha transformat la teua vida social quan, un inesperat dia a l'hora del sol ponent, t'observes les mans a través d'uns ulls mig clucs i descobrisques les sis cares completades, sense cap color rebel fora de la posició correcta.Llavors, sentiràs l'esperit d'Einstein bategant fortament al pit. Després, però, quan veges les ulleres que et miren, profundes com un pou, des de l'espill del dormitori, canviaràs el sentiment de saviesa pel d'estupidesa.Llavors, reflexionant sobre el sentit del món i l'existència, quan arribes al punt on naix l'odi contra el mecanisme que t'ha absorbit l'enteniment, just abans d'abandonar-lo per sempre, el desfaràs. El desfaràs per tal de tornar a completar-lo, com un exercici de superació personal… 

Segon de batxillerat, un bon curs

       Estem en l'any 2008 i com que jo vaig nàixer en el 1990 i he tingut la sort de no haver repetit cap curs, sóc ara un alumne del curs esmentat al títol.
Qualsevol estudiant sap que cada any de la seua trajectòria escolar és un pas més per aconseguir el seu objectiu acadèmic. També és lògic que, any rere any, passar de curs siga una tasca més difícil. Però, per què tothom té tanta por al batxillerat i, més encara, al segon curs d'aquest? Potser siga perquè hi ha un sistema educatiu inadequat al nostre país? Contrastant opinions d'altres persones, especialitzades o no en aquesta matèria, he arribat a la conclusió que és aquest el problema.
És clar que l'àrea d'Educació, malgrat ser un tema constant en política sobretot quan arriben les eleccions, no es treballa com cal. Aquest fet es pot veure molt clarament si ens comparem amb altres països com ara Finlàndia, que tot s'ha dir és la nació amb millor qualitat educativa del món (dada constatada per nombroses enquestes i informes).
La meua experiència ha servit per adonar-me  que l'errada està en el baix nivell de l' ESO. Els quatre anys que dura aquesta etapa són massa fàcils per a persones amb uns hàbits d'estudi bonament adquirits durant la EGB. Jo, que vaig haver de canviar del col.legi a l'institut, em quedava sorprés en veure, per exemple, que hi havia gent al meu grup de 1r d' ESO que no sabia localitzar al mapa d'Espanya les distintes comunitats autònomes.
L'Estat va decidir  baixar el nivell escolar amb la finalitat que la gent jove no deixara els estudis abans dels 16 anys, però no es pararen a pensar que aquesta forma d' incentivar podria tindre algunes conseqüències negatives; per això quan arribem a segon de batxillerat s'ajunten dos fets molt importants: el baix nivell adquirit i la necessitat d'aprendre uns coneixements mínims per a tindre l'opció d'anar a la universitat o, si més no, fer un cicle superior. Vet aquí un problema.  

Premiem la ignorància. Però, què podem esperar d'un país on cobra més el seleccionador nacional de futbol que el president del govern? Ignorància, en aquest país premiem la ignorància, i en cap lloc açò es fa tan palés com en aqueixa "granja" anomenada televisió. Periodistes incompetents es preocupen més de la seua imatge que de tenir un vocabulari variat que concorde amb la seua dubtosa preparació. Incompetència, en aquest país premiem la incompetència; i és que no pot ser que un mateix tertulià puga ser capaç de parlar amb propietat dels avortaments, de la violència de gènere, de la immigració i de la violència a les aules. Són admirats aquells que més poden cridar, els més mal educats, els escandalosos, els malparlats i els ximples. Ximpleria, en aquest país premiem la ximpleria. Tots coneixem Belén Esteban, però qui recorda el nom del darrer premi planeta? Hem d'admetre la realitat: que poca gent llig més d'un llibre a l'any. Incultura, en aquest país premiem la incultura. Incultes tots, o més bé quasi tots, ja que alguns arribem a llegir algun llibre, mentre que d'altres no passen del diari esportiu o de les esqueles al diari.Definitivament, la intel·ligència està menyspreada a favor de la ignorància; i el pitjor del cas és que sembla que, a més, n'estem orgullosos fins i tot. Ens atrevim a mirar estranyats  aquell que veu pel·lícules en versió original, menyspreem aquell que "perd el temps" encaparrant-se en llibres gruixuts, i per suposat, no dubtem en marginar aquell que fa la impressió de ser culte perquè "és massa estirat".Però, al país dels cecs no sempre el tort és el rei. Tot depén de les circumstàncies, i ser tartamut i patir de sordesa no t'assegura arribar a ser emperador romà.