Gat

Remullar-me no m’encisa,

prefereixo un ratolí,

si algú la cua m’estira, 

mal record tindrà de mi. 

Faig el ronsa tot el dia,

fins que em canso de dormir,

llavors sense covardia,

vaig a visitar el veí. 

L’amistat entre jo i l’amo,

no és cap secret a dir,

ell m’estima, jo l’estimo,

i juguem allà i aquí. 

I quan caic de les teulades,

no et posis pas a patir!

que amb les potes ben posades,

no em moriré pas així! 

Amb el gos no s’hi fa broma,

fa més por que un escorpí,

em segueix tota l’estona,

fins que em fa mig embogir. 

Però amb la cua eriçada,

amb els pèls per allà i per aquí,

només amb una vegada,

faig més por que un assessí!  

Escriure. Escriure. Escriure

Pensava i pensava. No sabia què posar. M’havien manat escriure, però escriure què? Un conte? Una narració? Un argument? Un poema? O potser, més aviat, alguna cosa de ciència-ficció? No ho sé. Però jo vaig començar a escriure. Tot el que em passava pel cap. Bajanades, coses serioses, problemes, solucions, aventures, desil·lusions... de tot i més. Però de tot aquell entrellat, n’havia de treure alguna cosa. De profit, és clar. Però què posaria? Com ho podria explicar? Hi hauria de posar fantasia o millor que fos realitat? No ho sé. Però jo escrivia i escrivia. Sense solta ni volta. Sense pausa ni frens. Ara que ja havia començat, ningú em podria aturar. Si escrivia tot el que sabia, desitjava, enyorava, odiava, estimava, somniava... em quedava més descansada de mi. Em sentia millor. M’ho treia tot de sobre. Tan sols escrivint. Però escrivint què? No ho sé. El cas és que alguna cosa havia de posar. Però hauria  d’estar ben redactat, és clar. El tema tan feia i, si era un poema o una narració, també. Però hauria d’estar ben fet. Havia d’escriure més. Més. Més. No podia parar. No, ara no. Encara no havia acabat d’explicar-ho tot. Em faltaven pàgines i pàgines, que m’ocuparien segons i minuts, hores i dies, mesos i tot. Un, mai no acaba d’escriure tot allò que vol explicar o expressar. Però què escrivia? No ho sé. No era ni un conte, ni una narració, ni cap fet ni cap explicació. Tampoc no era cap poema, ni res de ciència-ficció. Què era? No ho sé. Però jo havia d’escriure. Però... i si al “profe” no li agrada, i em posa un zero? Tant fa, jo ja he escrit el que he necessitat. I si em posa un deu? Felicitats! El que has escrit té sentit. I si s’avorreix llegint? Mala sort, el text no era interessant. I si ho troba divertit? Enhorabona! Almenys el “profe” entén alguna cosa. I si el troba massa llarg? Culleres! Si ni tan sols he començat! I si el troba massa curt? Ep! Això és que li ha agradat! I què passa? Res. Jo continuaré escrivint sense parar. Sense solta ni volta. Sense pausa ni frens. Però què escriuré? No ho sé.

Cants de tardor  I a l’alba, els primers raigs de sol resplandeixen damunt la tenda tot escalfant-la. En aquest moment et despertes d’un son profund, ple de somnis, i surts a respirar l’aire d’un nou dia, perquè les primeres llums del dia t’il·luminin la cara. I quan surts, una brisa fresca et porta la piuladissa d’un munt d’ocells, és un cant feliç, sembla que s’han despertat feliços, alegres, i aquesta felicitat se t’encomana, et fa sentir capaç de tot. Aquest mateix so, els ocells cantant, t’acompanyarà durant tot el camí, serà la melodia d’un ball, el ball que ens oferiran les fulles ja esgrogueïdes i seques que, preses per vent, voleiaran per l’aire fins a caure a terra suaument, formant una infinita capa de colors càlids, agradable a la vista, que et farà relaxar i fer-te entrar en un estat de tranquil·litat absoluta. I de sobte, les primeres gotes de pluja et cauran damunt la cara, un cant trist i nostàlgic arribarà a l’abast de la teva oïda, i farà que recordis tota aquella gent que has perdut, però que mai no oblidaràs, i en aquell moment les llàgrimes s’uniran a la pluja. Que gran és el poder del cant, encara que sigui dels ocells!

Aquest poema va obtenir el primer premi del nivell de batxillerat al concurs literari de Sant Jordi en la modalitat de textos en català. Curs 2006-2007. 

El mètode Grönholm 

Tothom amb qui n’havia parlat coincidia a pensar que és una obra molt bona, i m’havien dit que m’ho passaria molt bé. Realment no n’hi havia per menys.

És una obra diferent de les altres que es veuen normalment, per escenografia i per contingut.

Camufla, amb un humor molt original, una intensa crítica a diferents aspectes de la societat actual. No només les estrafolàries entrevistes de feina que es fan arreu del món, sinó també temes molt més diversos, com la igualat de les dones, l’homosexualitat, el poder de l’església, etc. Tot camuflat, com he dit abans, per un humor molt ben trobat. Deu ser això el que fa que hagin arribat a una tercera temporada amb un èxit espectacular.

És una obra que sorprèn molt, sobretot el final, i que fa reflexionar l’espectador sobre temes dels quals potser mai no s’havia preocupat abans. No deixa indiferent, i fa adonar que en el fons no som res. Aquesta sensació de llibertat que tenim és falsa, és una il·lusió. Tot està condicionat en aquest món. Fins i tot les persones que es pensen que ho dominen tot, són dominades pels altres.

També trobo molt encertat l’efecte de rutina que dóna que el final sigui igual que l’inici, amb l’entrevistat assegut a la mateixa cadira i el soroll d’oficines de fons. Fa veure d’una manera clara la rutina que se segueix en aquest planeta. I penso que també presenta la indiferència que mostren els psicòlegs cap a l’entrevistat; per ells ha estat una persona més per psicoanalitzar, l’endemà hauran de fer el mateix amb una altra. Però per a l’entrevistat ha estat una experiència transcendental per la seva vida, s’ha adonat de com és realment, i què hi fa en aquest món, cosa que la rutina no li havia deixat veure abans.

És una de les millors obres que he vist mai, per no dir la millor: repetiria encantat. Ara que sé el final, em fixaria en la trama més amagada de l’obra, els papers que duen a terme els diferents psicòlegs i com condueixen l’entrevistat.

Estic molt content d’haver-hi anat.