Sóc lluny de casa i fa fred , no em sento els dits, tinc les orelles glaçades i el nas em raja, encara falten deu minuts perquè arribi el tren i penso que no sé qui sóc. No sóc ningú, no, ara no soc ningú. Podria aparèixer morta o podria plorar sense consol, podria córrer nua pels carrers, i sé que, tot i així, no seria ningú, perquè nosaltres som el que ens deixen ser, i aquells qui són per davant de tot són aquells que han trencat esquemes, que han superat les barreres... I continuo a l’estació de tren. Ja s’avista el tren i sento com s'anuncia amb la sirena estrident. Em llevo del seient de ferro rovellat, camino unes passes fins a la línia que delimita el pas, el tren s’atura i una onada de gent surt, alguns amb pressa i d’altres no. De cop se sent l’avís del tancament de portes. No em preocupa; pujo tranquil·lament i busco un seient lliure. El vagó es gairebé vuit: només un parell d’executius enfeinats amb portàtils o discutint pel mòbil i finalment un grup de tres joves fent broma entre ells.
M’assec als seients del mig; ningú no em veu i així estic bé, entre la soledat dels crits i un teclat sord del portàtil del senyor que seu a la filera del costat. Em sento bé, reconfortada; torno a casa i torno amb aquells que m’assignen un lloc al món, el meu lloc... tan petit i a la vegada, a casa, tan important.
Em poso els auriculars i engego l’mp3. Mig endormiscada, miro per la finestra; penso que el paisatge d’aquest trajecte sempre és igual: els verds, els colors, la terra sempre humida. L’únic que pot canviar aquest paisatge són els núvols grisos de la tardor, però som hivern i els arbres morts i la vegetació inexistent mostra una desolació que gairebé em paralitza el cor. Desvio al mirada. No m’interessa aquell paisatge inert; em sento sola i el paisatge gris i àrid no ajuda. Tanco els ulls i penso que aviat seré a casa, i somric, somric pensant en els petons i les abraçades. Sé que al meu món sóc marquesa i princesa, Déu i vagabund, emperadriu i reina, sóc allò que em fan. Penso que mai no haig d’oblidar d'on sóc, no he d’oblidar que porto el mar a les venes, que sempre he viscut a la vora del mar i que per això suposo que sempre he pensat que a les meves venes hi duc una micona de sal. Perquè sóc mar i tramuntana, duc el blau als ulls, tot i que aquests semblin sorra de muntanya, encara que també sempre hi he estat envoltada... i el sol, aquest sol càlid que em dona la benvinguda a casa, que em saluda i somriu, el noto a la pell i la sal a la sang i al somrís del vent l’abraçada de la tramuntana i ja la veig. Casa meva és a prop, i tot s’agita dins meu perquè el meu cor sap que l’herència comarcal que em marca i m’espera és a prop, perquè ja torno a casa, perquè ja sóc a casa, i aquest sentiment que em marca és d’on sóc i és que jo sóc de l’ Empordà.
Iria Gimenez (IES Alexandre Deulofeu) | entreu per a publicar comentaris
