ESCOLES EN XARXA

El mètode Grönholm 

Tothom amb qui n’havia parlat coincidia a pensar que és una obra molt bona, i m’havien dit que m’ho passaria molt bé. Realment no n’hi havia per menys.

És una obra diferent de les altres que es veuen normalment, per escenografia i per contingut.

Camufla, amb un humor molt original, una intensa crítica a diferents aspectes de la societat actual. No només les estrafolàries entrevistes de feina que es fan arreu del món, sinó també temes molt més diversos, com la igualat de les dones, l’homosexualitat, el poder de l’església, etc. Tot camuflat, com he dit abans, per un humor molt ben trobat. Deu ser això el que fa que hagin arribat a una tercera temporada amb un èxit espectacular.

És una obra que sorprèn molt, sobretot el final, i que fa reflexionar l’espectador sobre temes dels quals potser mai no s’havia preocupat abans. No deixa indiferent, i fa adonar que en el fons no som res. Aquesta sensació de llibertat que tenim és falsa, és una il·lusió. Tot està condicionat en aquest món. Fins i tot les persones que es pensen que ho dominen tot, són dominades pels altres.

També trobo molt encertat l’efecte de rutina que dóna que el final sigui igual que l’inici, amb l’entrevistat assegut a la mateixa cadira i el soroll d’oficines de fons. Fa veure d’una manera clara la rutina que se segueix en aquest planeta. I penso que també presenta la indiferència que mostren els psicòlegs cap a l’entrevistat; per ells ha estat una persona més per psicoanalitzar, l’endemà hauran de fer el mateix amb una altra. Però per a l’entrevistat ha estat una experiència transcendental per la seva vida, s’ha adonat de com és realment, i què hi fa en aquest món, cosa que la rutina no li havia deixat veure abans.

És una de les millors obres que he vist mai, per no dir la millor: repetiria encantat. Ara que sé el final, em fixaria en la trama més amagada de l’obra, els papers que duen a terme els diferents psicòlegs i com condueixen l’entrevistat.

Estic molt content d’haver-hi anat.