ESCOLES EN XARXA

Hola de nou, bloquers! Quina meravella, el divendres 20 a Puçol, oi? A mi em va semblar un viatge molt bo. Qui ho hauria dit que seria tan i tan bo? Jo no, sobretot a un quart de cinc del matí, quan em vaig llevar... El cert, però, és que no em va costar llevar-me, perquè no en tenia, de son. De tota manera, quan vaig veure per la finestra de la cuina que encara era de nit, llavors potser que me’n va venir una mica. Hi havia alguna cosa que em feia estar despert, i era que estava en el fons convençut que viuria una nova aventura. Vaig sortir de casa a les 4:55 per trobar-me amb un company per anar plegats cap a l’estació. Mare meva, seguia sent de nit... Hi havia boira i feia fred. No hi havia cap persona, ni cotxe, ni animaló pel carrer. Anava sol. Quan em vaig trobar amb el company, vaig adonar-me que feia cara de son i que jo també en tenia. Però això tant era: vaig seguir baixant, ara acompanyat, cap al centre de la ciutat. Ben sols, escoltant com ressonaven les nostres veus pels carrers de la ciutat. Va ser divertit, no anàvem per la vorera sinó com els cotxes, i, com ells, ens aturàvem davant els stops i els cedeix el pas. Fet i fet no ens vam creuar amb ningú fins arribar al Parc Municipal. Hi érem a mig quart de sis, i ens vam trobar amb tres companyes més, amb les quals vam baixar fins a l’estació, passant per la Riera ―amb arbres i bancs al costat, un dels llocs més bonics de la ciutat― i, també, per la Plaça Santa Anna, un punt neuràlgic. Finalment, vam arribar a l’estació de tren. Cap a Barcelona. Vam baixar a Plaça Catalunya, vam creuar el Passeig de Gràcia ―penseu que serien tres quarts de set més o menys i encara continuava sent de nit―, fins arribar a la cruïlla de Diputació amb Pau Clarís, on ens esperava l’autocar que ens portaria fins a Puçol.  Vam anar a l’Òmnium Cultural, d’on vam dur uns obsequis que es repartirien a València. Una vegada carregats a l’autocar, una mala notícia: un company nostre no es trobava bé i va haver d’abandonar l’expedició cap a Puçol amb tot el dolor seu i el nostre, perquè és un molt apreciat i fa anys que anem plegats. Molta ràbia: el seu pare el va venir a buscar a Barcelona per retornar-lo a Mataró.El viatge de debò havia de començar, era inevitable. Eren dos quarts de vuit quan l’autocar engegava. Un viatge llarg, de més de quatre hores, degut a dues parades que vam fer. Però, malgrat això, va ser amè, perquè anàvem escoltant música, xerrant amb els companys, amb els de classe i amb els dels altres instituts i escoles, gaudint de paisatges bonics i diversos que anaven presentant-se als marges de la carretera.A l’arribada vam anar a la sala d’actes de la Casa de la Cultura de Puçol, on ens van rebre d’una manera molt acollidora i efusiva. En primer terme, les pertinents presentacions. Després, alguns alumnes, per  mitjà d’una videoconferència, van fer cinc preguntes a en Xavier, membre del grup musical valencià Obrint Pas.  En acabar, els 140 alumnes participants ens vam dividir en 20 grups, per tal de fer els diversos tallers. Hi ha qui redactaren la crònica general del dia, per després fer-ne un miniprograma de ràdio online (una noia de Menorca, una de Puçol, un noi de València, una noia de Barcelona i jo). D’altres van fer un reportatge fotogràfic dels diferents tallers o bé un escrit de com es prepara una autèntica paella valenciana, o bé entrevistaven el director de Vilaweb, Vicent Partal, l’escriptor Josep Maria Foix (del Diari de l’Escola), Pitu Martínez (locutor de ràdio), Juli Esteve (corresponsal). I més, tots ells molt interessants. Tenien en comú les TIC (Tecnologies de la Informació i de la Comunicació).Sense adonar-nos, arribà l’hora d’anar a dinar i vam haver de deixar els tallers a mitges per anar al Poliesportiu Municipal per degustar una vertadera paella valenciana. De camí, quan em vaig trobar amb els meus companys d’institut, em van comentar que hi va haver una senyora ja gran, sembla ser professora d’institut, que portava un vestit llarg, de color blau cel amb flors de color blau fosc, cabell curt com un home i tenyit de negre... que va criticar de manera despietada, gelosa, el nostre estimat i treballat bloc. Aquesta dona, amb arrugues a la pitrera, sembla que va dir va dir que els articles del nostre bloc no són literatura, que no estan ben escrits. Mentida! El que escrivim nosaltres és literatura, i de la bona. També va dir que el que escrivim nosaltres no és periodisme, doncs s’equivoca, senyora, el que nosaltres escrivim sí que és periodisme. Si vol, periodisme juvenil. I li ho dic perquè jo sóc un dels bloquers que escriu articles de periodisme molt assíduament, i estan reconeguts com a tals, i estan, crec, força ben ben valorats. Caldria que abans de tornar a parlar tan malament del nostre bloc s’ho pensés dues vegades, perquè el nostre bloc està reconegut com uns dels millors i més rics d’Escoles en Xarxa. Ah, i taambé va dir que els nostres articles tenen faltes d’ortografia. I és veritat, sí, nosaltres fem faltes d’ortografia, però són millors que les seves, que són faltes d’educació. Després de dinar, vam tornar a la Casa de la Cultura per acabar, alguns, els tallers i, d’altres, que ja  ho havien fet, per anar a donar un tomb pel poble, per conèixer-lo millor. Els que ens vam quedar, ho vam fer amb molt il·lusió, perquè tot sortís rodó. I així va ser. Una vegada acabada la part teòrica del taller, vam realitzar el programa de ràdio, que va sortir molt bé. Posteriorment, la Gisela i la Laia ens van acomiadar des de la Sala d’Actes de la Casa de la Cultura de Puçol i, tot seguit, i a corre cuita, vam anar lleugers a agafar l’autocar, perquè eren dos quarts de set, i els que érem de Mataró havíem de partir del poble d’hora per arribar a agafar un tren de Barcelona que ens hi portés.Ja s’havia acabat la Jornada. Encara no ens havia donat temps a digerir tantes emocions, vivències i exaltacions,  i ja ens trobàvem a l’autocar, tornant cap a Barcelona, deixant enrere un poble i una gent. Vaja, un dia magnífic i inoblidable. A una banda de l’autocar, podíem veure com el sol s’amagava, tot acomiadant-nos. Van ser quatre hores de viatge per tornar, el vam fer seguit, només vam parar a Valls per deixar el grup d’alumnes del Narcís Oller. I ho vam fer d’aquesta manera perquè els de Mataró no perdéssim el tren de tornada. Vam arribar d’hora a Barcelona, cap a dos quarts d’onze, vam creuar uns carrers i vam ser a l’estació. Caminar per Barcelona de nit, amb els edificis antics i nous il·luminats, és una veritable meravella i un regal per als ulls!Tot va anar de meravella, no hi va haver cap problema per agafar un tren de tornada... Encara que... sí que n’hi va haver un. Un petit problema a l’estació de Plaça Catalunya. Els deu integrants del grup, ens vam dividir, accidentalment, i no ens trobàvem. El més curiós, però, va ser que tots dos grups vam baixar a la mateixa andana, però per diferents escales. Ens buscàvem mútuament, i només estàvem a pocs metres els uns dels altres. Mare meva, el que fa el cansament...Però en qüestió de pocs minuts ens vam retrobar i vam agafar el tren que ens va portar a l’estimada Mataró. El dia i el viatge ja havien acabat. Era mitjanit quan ja érem a casa.