ESCOLES EN XARXA

El gat daurat

Només esperava que, com a mínim, encara pogués dormir mitja hora més. Però, de sobte, el despertador va començar a sonar sense parar. M’esperava un altre dia llarg i monòton a la pizzeria. Em vaig posar l’uniforme de color verd on deia “Pizzes Cranc” amb unes lletres grosses escrites en blanc. Seguidament vaig esmorzar una torrada amb mantega quasi sense ni respirar, i vaig sortir al carrer amb els patins posats passant, com cada dia, per totes les botigues i saludant la gent coneguda, que sempre era la mateixa. Vaig arribar a la pizzeria esgotat i seguidament vaig agafar l’ampolla d’aigua que duia a la motxilla i en vaig beure un bon glop. A darrera la barra del restaurant, hi havia l’amo. Un home vell, amable, que sempre tenia un gran somriure als llavis. Des de que el vaig conèixer li havia caigut bé i teníem una estreta relació. Érem molt amics. Em tractava com si jo fos el seu fill, que es va morir en un accident de trànsit i tenia la mateixa edat que jo.

-Max, porta aquesta pizza a la taula tres.-em deia en Frederic, el cuiner.

-Max, vés al supermercat del costat i porta’m formatge mozzarella i cors de carxofa.-em deia també. En Frederic era un home gras, rondinaire i tossut, però en el fons tenia un bon cor. A més a més, també era molt insistent.

I així anaven passant aquells dies d’estiu, on un jove estudiant com jo treballava per guanyar uns quants calerons, principalment per estalviar-los i més tard, poder comprar-se una moto.

Un dia, tot arribant a la pizzeria, vaig veure que estava tancada i que hi havia una ambulància al davant.

-Que passa res?-Vaig preguntar a un dels que treballaven a la pizzeria amb mi.

-L’amo de la pizzeria, que li ha agafat un atac de cor.-va dir tranquil·lament.

-Què?!

-Sí, el que sents, no sabem si es recuperarà.

Al funeral no vaig poder evitar de plorar. Havia sigut un home molt apreciat per mi.

Els metges em van donar una carta que li havien trobat en una butxaca dels pantalons.

-Gràcies.-Els vaig dir, eixugant-me les llàgrimes.

En arribar a casa, vaig obrir el sobre amb molta cura, intentant no estripar-lo i vaig llegir la carta:

Estimat Max, em faig vell. Un dia d’aquests ja no hi seré. Cada dia, quan véns a treballar, em fas recordar el meu fill, i sento com si el tornés a tenir al meu costat. Però et vull oferir una cosa millor. Fa anys que hi estudio, i estic segur que t’agradarà. Estàs estudiant egiptologia, oi? Doncs bé, el meu grup de recerca secret va estudiar a fons la tomba del rei Tutankamon i sembla que, al mapa que tinc, hi surten les coordenades exactes d’on és aquesta tomba. Et deus preguntar moltes coses: què hi feia un historiador com jo treballant en una pizzeria. Preferia fer les investigacions de manera secreta, amb l’ajuda del meu equip, que no sap res de tot això. El mapa que tinc el vaig heretar d’un oncle meu, però em sembla que és millor que t’ho expliqui des del principi: Doncs bé, el meu oncle Oriol, que era egiptòleg, es va casar amb una dona egípcia que va conèixer durant el seu segon viatge a el Caire. La dona, que es deia Chrija, tenia un càrrec important al seu poble, ja que era filla del rei o governador del poblet on vivien. A la mort del pare de la núvia Chrija, ella va heretar el seu càrrec i totes les seves pertinences, mentre que al meu oncle li va deixar la Shraka, una joia d’or molt valuosa que sempre s’havia anat transmetent en aquella família de generació en generació.

La peça és un gat d’or, amb pedres precioses encastades a la part del coll, que representen un collar. Els seus ulls són dos robins blaus i només un ull ja val molt més que alguns dels tresors que s’han trobat mai en una tomba egípcia.

La dona del meu oncle li va explicar que era tradició amagar la valuosa joia en una tomba de un faraó egipci famós, el que la persona triés, i que havia de fer un mapa de la tomba per tal de trobar-lo més tard. El meu oncle va seguir les instruccions de la seva muller i va fer un mapa de la tomba del faraó Tutankamon, i no el va mostrar a ningú, ni tan sols a la seva esposa. El meu oncle no tenia fills i a la seva mort vaig heretar la Shraka, juntament amb el mapa per saber on era. No vaig voler canviar la Shraka de lloc, ja que no tinc parentiu directe amb la Chrija, que també va morir al mateix any que el seu marit, de pena. Confio que, a part de nosaltres, encara ningú no sàpiga on i a quina tomba està amagada la Shraka. El problema que em trobo ara és que cada vegada hi ha més gent que va a aquesta tomba tan coneguda i tinc por que el gat sigui descobert pels arqueòlegs o per un visitant , tot i que està molt ben amagat. Vull que tu m’ajudis a anar a aquesta tomba i agafar el gat d’or, per tal de portar-lo a un lloc segur. I és que aquesta peça té un valor sentimental molt fort per a mi. Si vols iniciar el viatge amb mi, fes-me una trucada i quedem per parlar com més aviat millor a casa meva. Quan jo em mori heretaràs aquesta valuosa peça, i predic que ja falta poc perquè arribi aquest dia. ADÉU

Postdata: Ets l’única persona en qui puc confiar prou per a revelar aquest secret. Em farà molta il·lusió anar a Egipte amb tu.

Amb aquestes últimes paraules no vaig poder evitar que dues llàgrimes ben grosses em rellisquessin galtes avall. Havia estat com un segon pare per a mi.

L’endemà al matí, em vaig dutxar per assimilar la situació: era multimilionari i, a més a més, havia d’anar a Egipte, en una piràmide d’un faraó a cercar el que em pertanyia. Seguidament em vaig vestir, vaig esmorzar i vaig anar a casa del senyor Llopen, el meu antic cap de feina i un amic íntim. Vaig demanar permís a la mestressa del pis, i vaig començar a regirar calaixos buscant on podia tenir el valuós mapa. No entenc com un home tan net i polit tingués l’habitació tan desordenada.

Després de molt buscar, vaig trobar el mapa en una capsa diminuta on hi guardava les joies, estava molt doblegat i era d’un color grogós molt brut. El mapa estava molt ben fet. Hi havia moltes indicacions i deia amb molta precisió on estava amagada la joia. Juntament amb el mapa, hi havia una sèrie de telèfons dels membres del grup secret de l’historiador.

-El grup secret es troba a Egipte, segons el que posa aquí, i estudia les tombes importants secretament perquè el govern d’Egipte no dóna gaires beneficis a l’egiptòleg i, en cas de trobar res, prefereixen preguntar a un expert el valor de les peces i que el govern en tregui més beneficis.-vaig pensar.

Després de trucar a tots els personatges del grup secret, vaig quedar amb ells per una data, en què sortiríem tots a la recerca de peces noves a la tomba del faraó Tutankamon, i els vaig informar a tots de la mort del Josep Llopen; i molts d’ells van expressar la seva tristesa.

A les set de la tarda del dia setze d’agost, ja era a Egipte, a la ciutat d’El Caire. M’havia hagut de llevar molt d’hora i estava baldat. Els avions no m’havien agradat mai gaire.

L’hotel era poc luxós; era més aviat rústic, i això que era un dels millors allotjaments d’El Caire. L’habitació era gran, amb pocs detalls, més aviat senzilla i acollidora. El que més por em feia era trobar-me un escorpí, una bestiola perillosa i molt comuna al desert.

L’endemà al matí, després d’un bon esmorzar, vaig quedar a la plaça del mercat amb el grup secret. Em van reconèixer de seguida, amb la meva roba estrafolària, i em van aconsellar que em comprés roba àrab.

El grup estava compost per dos anglesos, un alemany, dos francesos i deu egipcis. Tots eren egiptòlegs, menys algun que era arqueòleg. El fet és que els que em van caure millor eren els anglesos, ja que, per la seva llengua, m’hi comunicava amb més facilitat. Un es deia Hands i l’altre Tom; eren tots dos molt joves, alts i rossets. El fet que més em preocupava era el nombre de persones, ja que en un principi érem setze, però un dels francesos i quatre dels egipcis al final es van decidir a no venir i quedàvem un grup bastant reduït de persones. Els vaig preguntar a la resta del grup si podíem buscar més gent, per tal de ser un grup més nombrós, però em van dir que era impossible.

Abans de fer l’expedició, vam quedar diferents dies per organitzar-nos i al cap de cinc dies sense parar, ja ho teníem tot decidit i la ruta traçada. Així que el dia vint-i-cinc d’agost a la matinada, vam navegar fins a un port i després vam llogar uns camells per tal de recórrer la part del desert que encara havíem de travessar.

Ens vam parar al migdia per descansar, i dinar una mica. Érem en un pou amb molta aigua, d’aquells que n’hi ha pocs al desert, i oferim aigua als camells per tal que recobressin forces.

Cap a la tarda, vam emprendre el viatge amb molta energia i a la nit acampàrem en un lloc on acostumava a haver-hi tranquil·litat pel que fa a les tempestes sorrenques.

Al matí, ens vam llevar d’hora i abans de l’hora de dinar ja érem a la tomba de Tutankamon. En arribar-hi, hi havia molts egiptòlegs dins la tomba. En Tom va ensenyar el permís que teníem i vam entrar-hi amb tota tranquil·litat.

Vaig agafar el mapa que tenia, fent veure que era un mapa normal, que de fet, és el que era, només, però, que hi havia la creueta que indicava la situació de la joia. El senyal era petit i discret, i jo no estava preocupat per si els altres el veien.

Al cap d’una bona estona de caminar, ja no vam trobar més egiptòlegs, i l’última persona que trobàrem ens va dir que no era recomanable que passéssim per aquell passadís, i que n’hi havia un altre de paral·lel que devia acabar portant al mateix lloc. Jo vaig insistir al grup que, com que no hi passaven gaires egiptòlegs, era el lloc més indicat per a fer les nostres investigacions. El grup va acabar acceptant i vam continuar endavant. Ens desviàvem cada vegada que hi havia un encreuament, i al final vam acabar arribant a un lloc que feia olor de florit i on hi havia moltes roques que s’havien desprès al llarg del temps. Ens desesperàrem quan vam trobar un cul de sac. Era una cosa molt rara, en el meu mapa hi havia una indicació que no sabia entendre i el més curiós és que posava que havíem de passar per allà.

Vaig pensar que, tot i que podia semblar una bogeria, hi devia haver alguna pedra que estava més enfonsada que les altres i vaig anar tocant les parets. Els altres devien pensar que estava grillat, però es van sorprendre quan es va sentir un “clic”, i les parets xerricant es van obrir fins a deixar al descobert un passadís que conduïa a un seguit de passadissos estrets i foscos. L’alemany del grup em va prendre el mapa de les mans, i em va preguntar en un idioma semblant al castellà d’on havia tret aquell mapa. Jo li vaig contestar, tot recuperant el mapa, que me l‘havia donat el senyor Llopen, el meu antic cap.

En arribar als petits passadissos ens vam sentir acorralats. El fet és que el meu mapa no deia quin era el bo. L’únic que sabia jo era que tots els passadissos duien al mateix lloc, però dubtava que s’hi pogués arribar tranquil·lament per tots. Al final, vam decidir que, com que hi havia cinc passadissos, faríem grups reduïts, i que el grup que no trobés cap dificultat, s’esperés que els altres, veient que aquell grup no tornava, passessin per aquell passadís. Els grups eren els següents: en Hands, l’alemany i jo un grup; en Tom i el francès, un altre; i els egipcis, repartits entre els altres tres grups. El cas és que la meva idea no va fracassar del tot. El passadís bo era el quart, pel qual hi anava un grup de dos egipcis, però el tercer grup, tampoc no va arribar, i no sabíem què pensar. En veure que no veníem, el grup dels egipcis ens va venir a buscar reculant, i ens va preguntar per què no hi havíem anat.

-El tercer grup no ha tornat.-Els vaig comunicar, alarmat. Els egipcis van comunicar a la resta del grup que no anéssim a buscar-los, que ja els podíem donar per morts. Seguidament, un dels egipcis ens va preguntar quins obstacles havíem trobat.

-Nosaltres, un esllavissament- va dir l’alemany.

-Nosaltres, un forat profund que no ens deixava passar. -va dir el francès.

-Nosaltres, un llac subterrani ple de taurons. -van dir els egipcis del cinquè passadís.

(-És impossible!-vaig pensar jo.)

-Així que al tercer passadís hi devia haver alguna bestiota d’aquelles.-va dir un egipci espantat.

Els altres vam dir que sí amb el cap, ja que era el més lògic. Vam fer uns minuts de silenci i vam continuar el viatge. A mesura que anaven passant els dies, ens anàvem trobant obstacles cada vegada més perillosos i impossibles de passar, però ens en vam sortir prou bé. Vam perdre tres homes més pel camí, i ja només érem sis persones. Per desgràcia una de les tres persones era en Tom, i en Hands i un egipci es van voler retirar. Vam quedar quatre persones: l’alemany, el francès, jo i un egipci que ens anava advertint de tot.

Els dies passaven i no trobàvem res valuós. A mi tant me feia, el que volia era poder arribar al lloc on hi havia la joia, però no em volia quedar sol.

Cap al final del trajecte vam trobar un llac subterrani molt profund, on, per sorpresa meva, hi havia taurons.

-Dec estar somiant...-vaig pensar en veu alta.

-Ja ho pots ben dir.-va dir l’alemany.

-Això és perquè vénen del mar, a través del riu Nil, ja que segurament el riu els va arrossegar quan eren uns petits ous de tauró, i en néixer aquí, han acabat instal·lant-s’hi i ara cada vegada hi ha més taurons.-S’hi va afegir l’egipci.

-I és possible això?-Vaig preguntar estranyat. L’egipci es va limitar a arronsar les espatlles, com dient que no ho sabia.

Vam travessar el llac amb un rai que vam trobar allà, mig destrossat.

-El devien construir els egiptòlegs per travessar el llac subterrani.-Va concloure el francès.

-No ho crec. Segurament el va construir l’oncle del senyor Llopen.-vaig pensar aquesta vegada en veu baixa.

Després de travessar el llac, ens vam aturar, ja que el grup volia investigar el terreny per veure si hi trobaven alguna cosa. Jo vaig aprofitar amb el mapa, per dir-los que anava a buscar algun lloc per a fer les necessitats i em vaig escapolir, en realitat per trobar a la joia, que devia ser molt a prop.

No em vaig adonar en cap moment que algú em seguia.

Vaig continuar avançant, però va arribar un moment que el mapa i la realitat no coincidien.

Segons posava el mapa, la joia era amagada entre unes grans mates que havia plantat el mateix oncle del senyor Llopen, però a la realitat hi havia un gran bosc de palmeres. La joia només podia ser en aquell bosc, embolicada en un mantell verd, com deia el mapa. Així que, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig endinsar-me en aquell bosc tan lúgubre i espès. El més curiós és que les palmeres sortien a l’exterior, ja que a la zona on hi havia el bosc no hi havia sostre. La veritat és que aquell bosc era fascinant, i és que les coses sòlides com per exemple el meu entrepà de fuet, en treure’l de la butxaca, es posaven a flotar. Jo vaig fer uns quants salts per poder agafar l’entrepà, i llavors vaig començar a flotar jo. Era un somni? M’ho semblava a mi o estava surant de veritat? Era possible tot allò?

-Em pensava que això només passa a l’espai!-Vaig exclamar somrient, era una experiència única allò de surar! Llavors ho vaig veure. Hi havia una mena de cova flotant, de una gran grandària. La cova no era gens fosca, ben bé al contrari, m’hi veia perquè la cova havia proporcionat una petita llum feble des que m’havia endinsat al bosc. Vaig entrar surant lentament a la cova.

-Bufa!-Vaig exclamar, en veure aquell espectacle lluminós al davant. Les parets de la cova estaven decorades amb símbols egipcis feta amb una mena de pintura que semblava or. Jo estava segur que ho era. Al endinsar-me més a la cova, vaig percebre una barrera d’aigua al fons d’aquesta, de manera que no es podia travessar de cap manera.

-Tampoc no crec que em calgui fer-ho.-vaig dir en veu alta. La meva veu va ressonar a les parets de la cova com una mena d’eco, però molt feble. Llavors, en fixar-me en la llunyania, ho vaig veure i el cor em va fer un bot. La sang em va començar a circular amb rapidesa i em pensava que el meu cos esclataria. Darrera de la immensa barrera d’aigua, hi havia la valuosa joia embolicada en el mantell verd que esmentava el mapa. Es transparentaven els ulls del valuós gat i la brillantor de la joia brillava més que mai.

-Què faré per passar?-vaig pensar preocupat. Després de fixar-me en l’aigua, vaig comprovar que sí que hi havia una manera; bastant enfonsades a l’aigua, hi havia unes pedretes que anaven cap amunt, des d’on s’arribava a una pedra gegant més enfonsada que les altres i amb una inscripció egípcia gravada amb plata.-Sí que és valuosa la joia; vaig pensar. El problema no era escalar les pedres, sinó trobar l’ adequada, ja que en cada tram hi havia vàries pedres per triar. Vaig decidir deixar la motxilla a la cova i vaig prendre una corda per si de cas la necessitava. Vaig començar a escalar molt decidit. Però no vaig vigilar gens a l’hora de triar les pedres i vaig posar un dels peus al lloc equivocat. La pedra es va enfonsar i les altres pedres es van començar a separar, cada vegada més.

Jo vaig començar a escalar més de pressa , però en posar una mà en una pedra equivocada, aquesta es va enfonsar igual que l’altra i em vaig quedar penjant amb una sola mà. Llavors va començar a inundar-se la cova, com si hagués de caure un diluvi. Jo vaig escalar encara més ràpidament i, en pitjar dues pedres equivocades en una mà i un peu, vaig estar a punt de caure. Les altres dues pedres a què estava agafat van començar a enfonsar-se i, amb un últim esforç, vaig intentar estirar un braç per tal de tocar la pedra gegant. Per sorpresa meva hi vaig arribar, ja que era molt a prop de la pedra i, com que jo estava amb l’aigua fins el coll, vaig haver de fer un últim esforç per tal de no morir ofegat.

En tocar la gran pedra, aquesta va anar cap enfora. La barrera d’aigua es va obrir i va deixar un passadís sòlid per arribar a la joia.

En tocar aquell mantell de seda fina de color verd, em va agafar una mica de fred. Vaig agafar ràpidament la joia i vaig tornar pel mateix passadís, que es va anar tancant darrera meu. Vaig recuperar la motxilla i la cova es va buidar d’aigua. Ja sortia de la cova quan hi va entrar l’alemany. M’havia seguit tota l’estona ja que sabia tota la història de la joia.

-El senyor Llopen era el meu oncle. Al morir el seu fill, em va confiar el seu secret a mi, quan jo encara no tenia ni deu anys. Es devia pensar que me’n havia oblidat.-Va dir amb odi als ulls. I sobtadament, es va encarar a mi.-El meu oncle es va equivocar passant-te la joia a tu. No ets família ni del meu oncle ni de l’oncle del meu oncle. Tu no ets de la família! El meu oncle es va equivocar confiant-te la joia a tu!-Em va dir ple d’indignació.

-Si me’l va confiar a mi deu ser per alguna cosa.-Li vaig respondre enfadat. I, decidit, vaig agafar la corda i vaig enlairant-la clavant un cop fort a la pedra que abans havia fet inundar la cova. La pedra va tornar a recular i va començar a inundar-se altre cop l’estanda. Jo vaig sortir corrents i no vaig parar de córrer fins que no vaig ser a fora del bosc. Vaig destruir el mapa i vaig tornar amb els altres dos homes, que en retrobar-me amb ells em van rebre amb un somriure i amb una arracada d’or a les mans.

-Estem molt contents.-Em va dir el francès.-Estem segurs que la joia és de la dona de Tutankamon o d’algun altre familiar directe. De seguida ho començarem a investigar.

-Jo també estic molt content.-Els vaig dir dedicant-los un gran somriure.-Millor que marxem, l’alemany diu que ell es vol quedar més temps aquí investigant.

La plaça del mercat estava plena a vessar. La gent regatejava i comprava contenta i feliç. Però em vaig entristir una mica en veure la gran quantitat de gent pobre i de nens que demanaven almoina a Egipte per poder menjar.

Al cap de dos mesos de tornar a ser a casa, vaig decidir adoptar un nen i una nena egipcis. La meva novia hi va estar d’acord i així ho vam fer. Al principi estàvem neguitosos, què ens diran? “Sí, podeu acollir els dos nens” o “No, no teniu prou pressupost per mantenir-los”. Després d’unes quantes visitetes de la assistenta social, i d’haver-nos d’esperar dos anys, van arribar els dos nens del Caire. Tots dos tenien la pell i els cabells foscos i llargs. Tenien tots dos els ulls verds i eren molt macos. Els vem comprar roba nova, van anar a la perruqueria i van començar a menjar cada dia i bé. Els vam canviar la vida i des d’aleshores què ens els hem estimat molt, i ara, que tots dos tenen deu anys, els ensenyem el català i a l’escola els ensenyen moltes coses noves. Estem molt contents de tenir-los a l nostre costat, i no ens en penedim per res del món d’haver-los adoptat.

Fa quatre anys que vaig anar a El Caire...