-Els pares han de deixar més llibertat als fills?
La meva opinió davant d'aquesta qüestió és que sí, sobretot en aquestes edats en què els joves comencem a experimentar l'amor, tenen les primeres experiències, vénen les ganes d'opinar...
Són moments que passes de ser petit a jove, que comences a ser gran, triar el que vols, el que t'agrada, i són coses que les hem de fer nosaltres sols, comencem a triar el nostre camí cap al futur com a persona.
Els pares no haurien de ser tan patidors, han de deixar que triem per nosaltres mateixos el camí que volem seguir, sempre estaran allí per que necessitem, que és alguna cosa que també t'ajudarà a créixer.
Hi ha pares qué no volen o no és mentalitzen que els seus fills es fan grans i han de començar a independirtar-se.
I n'hi ha d'altres que volen que marxin de casa com més aviat millor i tant una cosa com l'altra són pressions dolentes pels joves. No se'ns pot pressionar d'aquesta manera, tot i que tampoc podem marxar de casa als 18 anys!
Als 18 la majoria de joves prenen la decisió d'independitzar-se, marxar de casa dels pares i fer una nova vida, sense el consentiment del complicat i difícil que representa. Per això sense una feina ni un sou que et representi seguretat i que et puguis mantenir perfectament no és aconsellable independitzar-se.
Júlia de Haro Roig, 3r d'ESO, flexible 3 (IES Joan Amigó) | entreu per a publicar comentaris
Hola!Només volia dir-te que crec que el teu article està molt bé tot i que, m’ha resultat un poc radical. No ens podem permetre el luxe de dir que els nosaltres pares estan massa per nosaltres, mentre hi ha molta gent que no ha tengut la nostra sort en poder viure en una bona llar, envoltat dels nostres pares, familiars; en definitiva, gent que ens estima. Referent a la pregunta que et qüestiones al principi: “Els pares han de deixar més llibertat als fills?” Jo diria que si, però tenint en compte que cada casa és un món. És a dir, ja que no tots hem rebut la mateixa educació, tampoc tenim les mateixes limitacions, però ambdós extrems de llibertat no són bons.Per una banda, si et donen massa llibertat, pot arribar un punt en que tu sol no et sàpigues guiar, et sentis perdut, desemparat, desatès, …En canvi, tampoc és bo tenir una sensació de sobre-atenció sobre nosaltres. Per tant, crec que la pregunta en el meu cas es mereix un rotund depèn!
Julia Toral