ESCOLES EN XARXA

El darrer dia 8 de març, es va celebrar al Centre Catòlic de L'Hospitalet el XIè Certamen Poètic Andreu Trias, organitzat pel col.lectiu Verba.

Tres alumnes de l'IES Can Vilumara van ser guardonats aquella nit on la poesia es va convertir en l'encanteri més encisador dels mags de les paraules.

A continuació, us deixem amb els poemes guardonats.

1er. Premi Juvenil A

Un dia de pluja

El cel s'enfosqueix

amb núvols negres.

Són vacances

en el meu poble de Castella.

Tots correm a refugiar-nos,

xops i alegres.

Plou, l'aigua banya

les cases d'argila i pedra.

Comencem a tremolar,

els peus gelats dins les sandàlies,

les bicis són a terra

i les tovalloles xopades.

Les orenetes ens acompanyen

dins la casa abandonada.

Ens sentim feliços,

l'aire fa olor de terra mullada.

Un tractor passa,

la pluja ha acabat la jornada.

El blat mullat

esperarà el sol que escalfa.

Ningú sap on som,

fa estona que ens esperen a casa,

però no ens movem, junts esperem...

i mira! Ja escampa!

                 Raúl Peñacoba Veigas

2on. Premi Juvenil A

El nen soldat

De la teva dolça

i feliç infantesa,

forçosament,

has passat a la maduresa.

Has deixat de ser persona,

tan súbitament,

que ningú no se n'adona,

que només ets un infant.

T'han donat un arma,

i serveix per matar,

també t'han ensenyat com l'has d'utilitzar.

La teva ànima està bruta,

està ferida,

està sagnant,

i tremola aterrida,

plorant en un racó.

Estàs quedant-te buit,

t'han robat el teu tresor,

només ets un cos que obeeix,

a banda del que et digui el cor.

                                  Diana González

1er. Premi Juvenil B

El laberint de l'Agnès

La llum va filtran-se

entre els vidres bruts,

tèrbola, boirosa

cau damunt l'Agnès.

Mirada perduda,

cervell aigualit,

amnèsia a les cames,

desmai a les mans.

Els fills la visiten

amb l'anima al cor

i feble esperaça

d'un temps compartit.

Quasi ni recorden

quan va començar.

Primer van ser oblits,

després, ja l'oblit.

Algunes vegades

un record fugaç

li anima el semblant

i reconeix un nét.

Una blava llum

gairebé invisible

reviu els seus ulls,

i es torna a apagar.

Música de fons

li besa l'oïda.

Llampec de memòria

en sentir a Machín.

I les "Dos gardenies"

els llavis belluguen.

Nostàlgia gloriosa

d'aquell temps passat.

I de cop s'esfuma,

la música fuig.

La conciència es perd,

tot s'esvaeix.

Un rínxol del record

s'enreda en si mateix.

Un laberint d'ombres

on s'ha perdut l'Agnès.

                         Laura Tomàs Hernández