ESCOLES EN XARXA

Prefereixo no moure’m, no vull que es desperti, què he fet! Si algú del poble se n’ adona o es fa córrer la veu, ara sí que seria el punt de mira de totes les xafarderies.
Els seus cabells llargs i negres  m’han fet anar de cul com si fos un xiquet.

Em dic Miquel,encara que per tots els del poble només sóc l’apotecari.
Si algú s’hagués aturat a xafardejar una mica sobre la meva persona, s’ hagués adonat de la meva veritat, però estaven massa enfeinats en fer safareig sobre bestieses.

Sóc fill del poble i sempre havia volgut ser apotecari, però a casa meva no hi havia diners, així que em vaig haver de conformar sent l’ajudant del vell apotecari de Mequinensa, un home insuportable que passava l’estona assegut en una cadira, que ningú podia tocar i que duia sempre amb ell. En el poble li deien el Charlie River de Mequinensa, sempre feia gràcies a tothom i ningú el suportava.
Cadira amunt i cadira avall així passava el dia i mentre observava quina xafarderia explicar al Cafè aquella tarda, m’anava ordenant:
-Nen, endreça les capses!
-Nen, no descansis!
-Nen, atén més ràpid que fas cua!

El meu pare sempre em deia que fos pagès,com ell, però jo mai no he servit per treballar al sol, ni per alçar l’aixada, ni per borrasses... no serveixo, així que era millor ser l’apotecari.
Quan morís el vell, la farmàcia quedaria per mi, havia de ser així ja que sempre li feia bona cara i suportava tots els seus deliris de vell.

Un bon dia, el vell apotecari va morir i va deixar la farmàcia a les meves mans amb la condició que si havia de fer algun canvi important, consultés a la seva filla. La filla de l’apotecari, una joveneta preciosa que cada dia anava amb un pobre xiquet diferent, dic pobre perquè cap d’ells no se n’assabentava que la jove tenia un promès a la Cerdanya, però la nena passava l’estona fins que no arribés el seu promès amb altres homes.
La cadira del vell seguia estant on ell la va deixar, a la rebotiga, on tantes vegades he convidat a fer revisions rutinàries a les fèmines del poble. Però una em duia boig, una en especial perquè era la imatge exacta de l’Elisabeth Tailor, xerrava massa però això la feia encisadora.

Un dia força tranquil a la farmàcia. En Cristòfol Vallacorna, una bona peça que havia fet massa companyia a la germana de la seva dona quan va quedar-se vídua, la mateixa que miraculosament va tenir un embaràs de tretze mesos del seu estimat Jaume Vallacorna, sorprenentment, el xiquet és ben bé com el seu tiet.
El cas és que van dur-me un home per que li curés unes ferides, encara no entenen que sóc apotecari i no pas metge, vaig curar-li les ferides com bonament vaig saber i pocs dies desprès va tornar aquell bon home amb una  fórmula magistral d’urgència. Aquí varen començar els meus maldecaps.

Una fórmula magistral, bé fins aquí hi arribava, el que no entenia era què volien dir tots aquells noms posats en columna, noms realment il·legibles.
-És per a que no se m’ infectin les ferides. Va dir-me el dropo d’en Josep Serra
-Molt bé aquesta tarda ho tindrà.
Encara no sabia com però havia de fer una medicina com fos per aquella mateixa tarda, així que vaig decidir tancar la farmàcia i anar a la rebotiga. Com que no sabia què posar en el pot buit vaig decidir començar a introduir coses inofensives, o això pensava.
El cas és que quan vaig acabar semblava un medicament (també em podria haver fet cuiner).
Aquella tarda vaig donar-li la medicina a en Josep i vaig recomanar-li que la prengués desprès de cada àpat.
A primera hora del dia següent tenia una cua de gent demanant la mateixa medicina que havia fet a en Josep, la cua arribava fins a la plaça, així que se’m va aparèixer l’estampa del vell apotecari dient-me:
-Noi, a què esperes, apa, a treballar! I no badis babau!

Mentre feia medicines i en venia, la vella Conxita hem va explicar que la meva medicina havia curat a en Josep el seu colesterol,la reuma i els atacs de migranya que tenia, segur que eren causats per l’extrema llibertat que es prenia la seva doneta, de corbes sinuoses i perfectes proporcions.
La història de la Conxita és força sorprenent. Encara ara espera el seu estimat mariner, deu anys més jove que ella i no se n’ adona de la seva filla va desaparèixer sorprenentment el mateix dia que el seu estimat mariner italià. No sé com encara té la vergonya de criticar als altres.
 
Per a en Josep el comprar-me la medicina es va tornar un costum.
Pocs dies desprès va morir sobtadament, l’autòpsia deia que havia estat prenent una substància perjudicial per la seva salut, una substància amb menta. No m’ho podia creure, en Josep era al·lèrgic a la menta!
Mentre reflexionava sobre què fer, ara que era un assassí, va fer-me una visita la seva dona, la Isabel.
La seva imatge de dona fatal es va esvair junt amb el seu marit, el que jo havia matat.
Em va confessar que en Josep mai no li havia fet el cas que ella volia d’un home i sempre s’havia sentit buida.

Què puc fer?, si m’aixeco, la desperto, encara que ja és hora d’anar a obrir la botiga, si no ho fes la gent podria sospitar, he matat un pobre home pel fet de treballar d’apotecari sense ser-ho. He d’explicar-li ara mateix i treure’m aquest neguit de sobre.
-Isabel, m’he carregat el teu marit. Tota la meva vida he fet de cuiner, però no pas d’ apotecari, has de saber que no sóc apotecari! Si no vols saber res de mi ho entendré, t’he mentit.
Sorprenentment, m’està abraçant i molt fluixet em diu:
-Miquel ja pots tenir la consciència tranquil·la perquè qui realment l’ha fet eixir d’aquest món he sigut jo, no tu; estava molt farta que totes les cotorres del poble parlessin de com cada dia anaven fent-se més grans les meves banyes.