ESCOLES EN XARXA

Estimat nét:

No puc acomiadar-me de tu sense explicar-te el que un dia va marcar el meu destí i que desitjo que algun cop a la teva vida arribis a estimar com jo ho vaig fer a la teva edat. 

La meva història és breu, li caldran només unes pàgines per quedar per escrit.

Ara comprenc què va ser el més bonic que em va passar, i per ella, només per ella, la meva vida va adquirir el seu veritable sentit.

Jo acabava de fer deu anys aquell mateix estiu.

La meva casa era al costat del mar. En un petit poble lluny de tot el que podia agradar a un nen d’ara mateix. Però jo havia après a estimar-lo, pels petits detalls que trobava, perquè jo sempre en trobava, una nova espècie de petxines, un vent sense descobrir, o un peix que em somrigués, tot era digne d’admiració. I allà, a la meva cabanya de pescadors, el temps passava d’una manera molt càlida i simple.

La meva família i jo compartíem treballs i somnis a la vegada. Però, la rutina, s’apoderava de nosaltres. El meu pare era pescador des de ben petit, de fet no recordava haver fet una altra cosa en tota la seva vida. La meva mare , la Júlia , era una dona dolça i completament entregada al Felip, el meu pare.

Ells eren amics d’una altra família a la qual pertanyia la Clàudia: una noia una mica més gran que jo. Estàvem condemnats a ser amics! No hi havia altres nens en kilòmetres.

Ella i jo sempre ens barallàvem. Tot i així, els nostres pares estaven capficats que algun dia la Clàudia i jo compartiríem un futur comú.

La Clàudia em preguntava mil cops per què mirava tant les ones, què tenien elles que ella no pogués tenir. Aquella nena em tornava boig dia a dia amb les seves preguntes. Ella no entenia res, estava massa ocupada avorrint-se sense trobar res especial, tot eren objectes i res no es mereixia la seva atenció. La Clàudia, nena tafanera, curiosa i trapella. La Clàudia em feia pensar: 

Es pot escoltar amb els ulls? Ja sé que diràs que no, però és precisament així com va començar la meva història.

Les ones trencant-se a la riba per ràpidament refer-se i tornar senceres mar endins.

Jo les esperava amb el cor calent i amb la mateixa confiança que sents quan et trobes amb amistats antigues que saps que sempre tornen.

Fins i tot creia distingir-les:

- Aquella feia dies que no venia. Es nota per les ganes que té d’escampar-se a la riba.

- I aquella altra? Petita ona a la que encara li fa por fregar els meus peus. Però em fascina amb el seu cant. Petita ona que un dia et vas animar i em vas esperar (ja no tinc dubtes: eres tu) sota l’aparença d’una nena. Amb els cabells òbviament humits i encrespats. Primeta i blanca, pell d’escuma i peus descalços. Ulls? vaig tenir l’esperança que et llevessis per a marejar-me amb tant de verd, perquè dormies quan et vaig trobar.

Dormies petita ona, dormies Mar i Ona i cantaves el teu somni perquè jo l’escoltés.

Deies que eres la meva ona perquè jo t’havia triat entre totes les altres. I que jo t’estimaria per això, i després, després... després només podia mirar-te. De sobte vaig reaccionar:

-Aquella nena s’està ofegant!

I vaig saltar estúpidament a salvar-te, et vaig treure fins a la sorra. Un cop allà vaig dir-te:

- Estàs boja? Et podies haver ofegat!

- Però si sóc una ona! No te n’havies adonat?- I reies.

- No facis broma! T’acompanyaré fins a casa.

- Jo visc al mar, el mar és la meva casa i tu em podràs veure sempre que em creguis, que confiïs en mi, només tu.

- O sigui que ets meva?

- Sí, com m’anomenaràs?

- Mmmmm... Mar i Ona. Mariona! T’agrada?

- És clar que m’agrada!. I quin és el teu nom?

- Guillem.

De sobte va aparèixer la Clàudia i em va dir:

-Què fas ara? Parles tot sol?

Amb quines ganes li hagués fet una estirada d’orelles! Però quan em dirigia a presentar-li la meva amiga Mariona s’havia esfumat i la Clàudia em va jurar que no havia vist cap nena.

-Què et passa?- Em va preguntar la meva mare.

Com dir-li que em passava de tot? Que estava confós perquè no podia deixar de pensar en una ona?

Si hagués sigut una mica més gran, m’hagués adonat que eren aquells ulls d’aigua els que s’havien ofegat dins el meu cor. M’hagués adonat que m’havia enamorat. Per primer cop.

-Jo no dic mentides.- Em va dir Mariona quan la tarda següent va sortir a trobar-me obrint-se camí entre totes les altres ones.-Sóc la teva ona i seré la teva amiga si no tens dubtes sobre mi. Si no, no podràs distingir-me i totes les ones et semblaran iguals.-

Per tal de no perdre-la al principi vaig fingir que la creia però poc després em va commoure el fet de que realment era una ona i que era meva.

Cada tarda ens trobàvem lluny de casa meva. I poc després la seva presència em resultava tan necessària com respirar.

Mariona era preciosa i doblement preciosa perquè feia com si no se n’adonés. I és que realment no sabia que era terriblement bellíssima?

-Puff! quins ulls tan aigualits! Com m’agradaria que fossin marrons com els teus!-. Em va dir un dia quan els nostres reflexes es van unir en el mirall que jo li havia regalat.   

Amb ella vaig aprendre les tonades més dolces, em va ensenyar el valor de cada instant que es comparteix amb la persona estimada i vaig sentir la bellesa dels silencis entre tots dos.

Ella ho sabia tot, no preguntava res. Fins i tot un dia em va fer un petó quan jo em moria de ganes de fer-li. Em va deixar els llavis salats, és clar!

-O sigui que és una ona? I és teva? I era per a ella aquell collaret de petxines que vas estar fent tot el diumenge? I el sofà de ta mare?.- La Clàudia reia però en el fons es moria de gelosia. Jo no podia aguantar més el secret i a qui dir-li que no fos la Clàudia? Nena odiosa que amb les seves preguntes em va fer dubtar de tantes coses...

-Que només et basti saber que t’estimo i que tots els dies sortiré especialment per a veure’t, no em segueixis.-Em va dir la Mariona.

La Clàudia reia i no deixava de repetir que la Mariona era una mentidera, que només s’aprofitava de mi i que segur que nedava una estona i després se n’anava cap a casa amb tots els meus regals. Que no era cap ona, que només era una nena espavilada que li havia fet gràcia un nen tan tonto com jo.

Vaig comprendre que havia estat un error confiar-li el meu secret, però ja era tard. Havia d’aguantar les seves burles o demostrar-li que tot el que li havia explicat era cert. Però la veritat, és que jo també començava a dubtar, i volia demostrar-me a mi mateix que Mariona existia i que no havia estat fantasia meva.

Així que una tarda em vaig decidir. I cada cop que hi penso el cor se’m glaça com aquell dia en el qual vaig dubtar de la meva ona, i la vaig seguir. Ella no em va veure perquè en cap moment es va girar, ella no tenia dubtes, ella confiava en mi. Llavors es va submergir i va ser prou l’aire que jo havia agafat per veure el que no hauria d’haver vist mai: Mariona amb les seves germanes ones asseguda al meu sofà, presumint del collaret que jo li havia fet, davant del mirallet que jo li havia regalat, i va ser en aquell moment quan Mariona em va veure reflectit en el mirallet. El seu crit va travessar la meva gola deixant-me sense respiració i de sobte un corrent em va portar fins a la riba.

Diuen que em van treure gairebé ofegat del mar, que vaig nedar estúpidament sabent que estava picat i això no era possible que passés en una família de pescadors com la nostra. Quan vaig tornar a obrir els ulls estava al meu llit. La meva mare plorava abraçada a la Clàudia.

La Clàudia. Gràcies a ella estava viu. M’havia seguit per a sorprendre el meu encontre amb aquella amiga per la qual l’havia reemplaçat en el meu joc i va arribar just a temps per veure quan m’endinsava dins el mar.

La Clàudia. Nena concreta, nena de carn i ossos, nena tafanera, estimada nena que encara avui, després dels molts anys que portem casats, em continua dient:

-I això per a què ho vols?

Continuem vivint davant el mar.

Ara escolto el soroll de totes les ones juntes. Em semblen iguals. Cap és la meva ona. La meva va desaparèixer amb la meva infantesa i s’ho va endur tot amb ella. Des de llavors sé que el dubte davant la meravella és gairebé un pecat. La meva ona...

Era tan preciosa i l’estiu es trencava amb tal força, que desconfiar de les seves paraules va ser deslleial.

Vaig voler contar-te aquesta història, perquè sàpigues que, potser, existeix una, entre totes les ones, que et pertany només a tu. Per això, si la reconeixes i t’obre al plaer de dir-te que t’estima, que et basti.

No la segueixis mogut pel dubte. El seu món és de les aigües.

Tot i així, vindrà a buscar-te, per a concedir-te el clar privilegi de la seva companyia, si creus en ella.

 

 El teu estimat avi, Guillem.

 Autora: Cam.