ESCOLES EN XARXA

Tot l'est problema té la seua arrel en la pujada del  preu de barril de petroli, que ha fet encarir els carburants i apujar el preu del gasoil. Açò ha desencadenat una sèrie de reaccions en cascada dins de  distints sectors, el pesquer, el de transport.... i, com a conseqüència, tot el que depén d'ells.

Però el que més de prop i de forma més quotidiana ens toca és tota la sèrie de notícies que, amb titulars com el que encapçala este comentari, ens parlen de la reacció que gran part del nostre veïns i inclús nosaltres mateixos hem pogut tindre.

En un primer moment m'ix que la reacció de moltes persones d'acostar-se als supermercats i grans superfícies per a omplir sa casa d'aliments que anomenem de “primera necessitat”, és la més lògica i la que en la meua família hauríem d'haver dut a terme. Però després de parar-me un poc ant eixe primer “impuls” , reflexionar un poc i dialogar-ho en família... em dóna que pensar sobre quins són els mecanisme que posem en marxa per a resoldre els “conflictes” que ens sorgixen.

Comentàvem a casa que  en primer lloc, no pot haver-hi una situació de desabastiment que es prolongue de tal forma que arribara que les nostres cases queden sense els aliments necessaris per a una normal alimentació.

En segon lloc pensàvem que és una reacció típica a l'hora de  resoldre els conflictes; buscar la solució per a mi, i els altres que s'arreglen com puguen. Perquè si fóra cert que s'anava a donar un problema d'escassetat  d'aliments, la qual cosa realment haguera agreujat el problema és la forma de resoldre-ho, comprar cada un el més possible.

I finalment que és una “psicosi del primer món” la forma de resoldre les nostres ansietats, personals i col·lectives és consumint, amuntonar aliments, roba, electrodomèstics...... perquè tenim els suficients diners o possibilitats per a comprar i així  “solucionem” el conflicte. Són formes i mecanismes de països i persones “riques”.

Quan el problema és com abastir la cistella diària Com ho plantejaríem nosaltres?, Com ho hagueren resolt en altres llocs del món?  Posar-nos a treballar perquè d'una vegada per sempre la resolució de problemes que impliquen a la nostra societat, la fem d'una forma més participativa, més “social” i menys individualista?