ESCOLES EN XARXA

DIA DE LA PAU

L'alumnat del 1r Cicle ha treballat a classe el següent poema per commemorar el "Dia de la Pau":

Esperem que us agrade a nosaltres ens ha encantat.  

UN CINE AMB POCA SORT  Tot va començar quan Aitor ens va cridar a casa per a anar al cine a Paula i a mi, som alumnes de 6ºA. Jo vaig dir que si i Paula també. Varem anar al C.C Bonaire. El primer, vam convèncer a les mares per que no entraren amb nosaltres, i així millor, perque a més, ma mare anava amb la meua cosina xicoteta. Quan se van anar, vam comprar les entrades. Volíem vore la de “Rec”, però no ens van deixar, aleshores vam entrar a la de “Soy leyenda” (sense saber de que tractava, però es que era l’única de la nostra edat). Vam pujar a dalt a comprar les roses, però… estava ple de gent! Encara així les vam comprar i vam arribar tard a la pel·lícula. Com que no vam vore l’anunci de “per favor apaguen els mòbils”, pues no el vaig apagar i… Ring, Ring, El mòbil sonant. Era una amiga meua del poble que anava amb intenció de xerrar una bona estona. Em va saber mal però com que no callava, li vaig colgar de sobte. Paula i Aitor em vam mirar, van posar cara se sorpresa i van començar a riure a carcallades i clar, van oblidar que estàvem al cine, un lloc on no es pot parlar: la dona de dalt ens va cridar la atenció. Imagineu-vos: Paula i Aitor rient com a bojos, la dona cridant-me l’atenció a mi i jo roja com una tomata. Però a la fi, tot es va calmar. Van passar com 30 min. Tranquils, però com que en eixa pel·lícula eixien com uns monstres rars que, a Paula i Aitor els donaven risa i a mi molta por, pues mentre jo em tapava els ulls, ells reien. I altra vegada la dona! Ens va cridar la atenció, millor dit, em va cridar la atenció a mi. Però perquè? Jo era la única que callava! Van passar com 15 minuts i com que tornaren a eixir els monstres, em vaig tapar els ulls. Jo tenia les roses i, PLAF! Totes a terra. Em vaig baixar a per elles i em vaig donar amb tota la barra al cap ( es que estàvem a la fila 9, que es on esta la barra que separa els seients de dalt dels de avall ), la barra va tremolar, i el meu cap es va inflar com una pilota. Però, rèiem sense poder parar, inclòs jo, que em dolia el cap una barbaritat. Per fi s’ha acabat la pel·lícula! Que per cert, que “torro”. Després vam anar a berenar a“McDonals” i, ens van tocar una paquet de creilles fregides i una “ Coca-Cola” gratis! Per fi un poc de sort. El més important es que ho vam passar d’allò més be  (inclosa jo).

L'ARANYA MÀGICA