ESCOLES EN XARXA

Hi havia una vegada un poble en el que sempre feia sol i la gent sempre estava alegre. Aquest poble es deia Alegria.
Passejant pels seus carrers ens podien trobar al boig del poble, ningú sabia com es deia, fa anys va arribar al poble. Des de llavors no ha deixat d’alegrar els carrers amb la seva música, sembla ser, que era un senyor que havia estat artista i cantava molt bé, quan la gent se’l trobava el mirava i es posava a ballar. Quan el boig cantava, la gent del poble estava més contenta.
No se sap molt bé perquè, al poble van començar a sortir més artistes: la senyora Maria que pintava quadres de molts colors, la Mònica que dibuixava en els llibres, el Jordi, el Xavi i el Victor que feien dibuixos molt bonics a les parets, la Marta, la Laia i la Clàudia que feien malabars amb boles, el senyor Miquel que li agradava fer el pallasso,... i moltes més.
El poble del costat sentia enveja del poble Alegria, allà sempre estaven feliços, reien, cantaven, tot el poble era una festa. En canvi ells s’avorrien, al seu poble gairebé sempre plovia, la gent es quedava a casa i no sortia a passejar pels carrers. Algunes persones cansades de quedar-se a casa, van anar a veure a l’àvia Angelita que era la dona més gran del poble, volien saber si Sempre plou, sempre havia estat un poble trist i avorrit.
L’àvia Angelita els hi va explicar que feia molts i molts anys Sempre plou havia estat un poble diferent, alegre i divertit com Alegria, però un dia va arribar un venedor de paraigües i la gent va començar a comprar-los, aquests paraigües eren negres i marrons i quan els van obrir de seguida va començar a ploure i, des de llavors plovia dia si dia no. La gent que escoltava amb molta atenció a l’àvia Angelita van pensar que si canviaven aquells paraigües negres i marrons per paraigües de molts colors serien més bonics i farien sortir el sol. Van anar casa per casa i van fer pintar als veïns els paraigües de colorins, quan tots tenien els seus paraigües ben pintats van sortir als carrers a veure que passava. Estava plovent molt i de cop i volta va sortir el sol. La gent de Sempre plou es va posar molt contenta i va començar a ballar i cantar.
Al poble Alegria de seguida es van assabentar del que havia passat en el poble del costat perquè el sol brillava amb més força. Els dos pobles estaven tant contents que van pensar que com que ara eren iguals podrien unir-se i fer un poble molt gran on tots els dies estiguessin de festa. I així es com Alegria i Sempre plou es van unir i van forma un gran poble, el poble Plou sempre alegria.

Hi havia una vegada en un camp un pastor que es deia Pep i vigilava el seu ramat d’ovelles. Un dia es va despistar i en va perdre tres. Va començar a buscar-les i com que no les trobava es va posar molt trist.
Al cap d’uns dies quan estava al camp va sentir un so:
-Beeeeee...!
Es va posar molt content perquè era la veu de les seves ovelles, però en faltava una. Les dues ovelles van indicar al pastor on s’havia perdut la seva companya.
El Pep les va seguir fins una cova molt profunda i allà va trobar dos ossos dormint i la seva ovella. Sense fer gens de soroll la va agafar a coll i van sortir de la cova més contents que unes pasqües.
En Pep va decidir anar per les masies del voltant buscant un gos que l'ajudés a vigilar el ramat.
Pel camí es va trobar un gos abandonat al mig de la muntanya. Estava molt trist, i feia dies que no menjava. En veure’l en Pep es va acostar, el va acariciar i el gos li va dir:
- Els meus amos m’han abandonat perquè sóc vell i s’han cansat de cuidar-me!
-Jo et vull ! Necessito un gos que m’ajudi a tenir cura del meu ramat.
Des d’aquell dia en Pep i el gos, en Quiti, es van fer molt amics i surten cada dia al camp amb les seves ovelles.

Som la classe de quart de l’escola Banús, de Santa Coloma de Gramenet, i el trimestre passat vam fer una entrevista a la directora de l’ Esperit Sant. Aquest hospital és nou i és molt acollidor pels malalts.

Hi ha 166 habitacions en total. De cada 33 habitacions, 9 són individuals. Cada planta és d'un color perquè els malalts es sentin més bé i l'ambient sigui més acollidor.

 

 

És un hospital molt modern, disposen de molts serveis que l’ antic hospital no tenia i també nous serveis que faciliten la feina dels metges. Totes les radiografies són digitals, això permet als metges accedir des de qualsevol ordinador a la radiografia d’ un pacient concret .

Aquest hospital ha investigat una malaltia que pateixen algunes dones grans per tenir massa ferro a la sang.

Hi ha molts metges d’altres països sobretot a urgències i ens va dir que un 30% dels pacients que van a visitar-se són immigrants.

On es produeixen més actes de violència és a urgències perquè alguns pacients creuen que la seva malaltia és molt greu i volen passar de seguida però els metges diuen que s’han d’esperar.

La directora va ser molt amable i ens va donar caramels i un petit detallet.

Aquí us posem un enllaç a la pàgina de la revista on vam publicar tota l'entrevista.

Nosaltres els alumnes de 4t hem escrit un article per la nostra revista el PUPU sobre Sebastià Sorribas que va morir el mes de desembre passat del 2007.

Sebastià Sorribas va escriure un llibre molt conegut que es titula ‘EL ZOO D’EN PITUS’.

Nosaltres a la nostra classe hem llegit aquest llibre i ens ha agradat molt.

És un llibre que tracta d’una colla de nens que munten un zoo per recollir diners per poder enviar a un nen que està malalt a Suècia que és on li poden fer el tractament.

Tot i que fa 30 anys que Sebastià Sorribas va escriure aquest llibre, encara segueix agradant als nens perquè tracta d’amistat, d’alegria, de generositat... etc.

A en Sebastià li agradaven molt els nens i per això escrivia contes per a ells i per a les escoles. Aquest llibre, l’estem llegint a la classe i ens agrada molt i no ens sembla gens antiquat. Jo pensava que l’havia escrit feia poc i em vaig quedar sorpresa quan vaig llegir que feia 30 anys que se l’havia inventat.

És molt bonic el llibre i és adequat per que els nens aprenguin a estimar-se i a no barallar-se.

A la nostra escola Ceip Banús tenim una forma diferent d’aprendre a resoldre problemes.

Consisteix en que cada setmana ens arriba a cada classe de primària un problema que hem de resoldre amb un company de cicle de diferent curs. Es a dir en el cicle inicial un nen de primer resol el problema amb un de segon; en el cicle mitjà fan el mateix amb un de quart i en el cicle superior fem el mateix.

L’activitat consisteix en resoldre un enigma que ens envia un detectiu anomenat Guifré Sura.

Aquest detectiu cada any es dedicada a fer investigacions resolent els enigmes que ell ens envia a través del seu ajudant Guillem.

El Guillem arriba cada dilluns i dona un problema a cada classe igual per cicle.

Amb aquests problemes arribem a la solució d’un enigma i amb la solució dels enigmes arribem al final de la investigació del Guifré. D’aquesta manera entre tots els alumnes de la nostra escola l’ajudem amb la seva investigació.

Aquest any el senyor Guifré esta fent les investigació a l’Egipte i l’hem d’ajudar a trobar el gran tresor del faraó Tutankamón.

SANTA COLOMA DE GRAMENET

Hola escoles, som els nens de l´escola Banús, i us parlarem del nostre poble, Santa Coloma de Gramenet.

El nostre poble està situat a la comarca del Barcelonès, tocant a Barcelona de la que ens separa el riu Besós. En total som 117.281 habitants i una població molt variada on hi ha gent de tot el món, especialment xinesos, magrebins i colombians. Té una mica de tot, botigues de roba, papereries... Peró sobretot parcs, alguns ja els tenim i d'altres els construiran. No tenim ni zoològics ni edificis importants, però és el nostre poble, no el podem comparar amb altres, però és molt bonic i per això ens agrada molt. Hi ha moltes escoles (prop de 30), la nostra és pública, està al barri de Santa Rosa i es diu Ceip Banús, que és el nom d'una masia que havia a prop d'on ara està l'escola.

ESCOLA BANÚS

Ara us presentarem la nostra escola: és bastant gran, té cinc plantes. Cada planta té les seves coses. Com per exemple la planta de dalt hi ha dos patis coberts. També hi ha tres sales una de P-3, una altra de P-4 i l’altra de racons, on juguen els nens. Nosaltres, que som de sisè estem a la quarta planta amb els de cinquè. També hi ha un laboratori, on fem les nostres experiències, una aula d’anglès i una d’educació especial. Desprès ve la planta on es troben les classes següents: P-5, primer, segon, tercer i quart. Mes abaix es troba l’aula d’informàtica, l’aula de reforç i el pati. A la planta més baixa, hi ha l’aula de professors, on es reuneixen entre ells. També es troba el menjador, la biblioteca, i l’Ampa del col·legi. El Ceip Banús el formem 225 nens i nenes, 18 mestres, altres monitores i personal administratiu i les nostres famílies.

Nosaltres som, d'esquerra a dreta Esteban, Adrià, Duncan i Anna.

Els nostres companys us explicaran més endavant altres aspectes de l'escola i del poble i anirem penjant treballs i redaccions.