ESCOLES EN XARXA

Els nens i nenes de 2CS a la tarda del dia 2 de març vam anar a visitar un refugi antiaeri de la guerra civil. Ens van explicar que aquell refugi es va fer al 1937 perquè els ciutadans de Flix s’hi poguessin amagar durant els bombardejos. El primer bombardeig va ser al 23 de febrer de 1937 quan els refugis encara no estaven construïts i la gent s’amagava on podia, als canals de “FECSA”, a davall de roques, als masos... Com que l’Ajuntament es va donar compte de què els bombardejos eren continus van decidir construir nou refugis, els quals van ser construïts amb les màquines que estaven fent el canal de navegació i el de força de “FECSA”. Els de la central hidroelèctrica, els van deixar les màquines perquè havien aturat la construcció dels canals degut a la guerra. Al refugi encara es poden observar moltes coses de fa setanta anys, els forats de les barrines, un dibuix de dos milicians fent guàrdia, els claus del cablejat elèctric, dos textos, un que hi deia “1937 GN Di 23 de FRERO Vonvadearon Filx GM” i l’altre que hi deia “NO FUMAR”. També ens van explicar que al refugi s’havia  trobat una bala, una moneda i un collaret. Ens van dir que al refugi no hi havia porta hi feien una mena de corralets amb sacs plens de terra per evitar que entres dins al refugi la metralla de les bombes per si en queia alguna de molt a prop. 

Tot seguit vam anar a veure l’exposició de fotografies dels bombardejos, ens van explicar que van bombardejar Flix perquè creien que a la fàbrica hi feien productes químics per la guerra com ara el gas mostassa. El que va passar va ser els que bombardejaven es pensaven que la fàbrica estava al poble i no es així perquè està a la “colònia la fàbrica” o al “barri”. L’ Ajuntament de Flix a part de construir els refugis va demanar ajuda a la Generalitat de Catalunya i van instal·lar dos canons antiaeris, un a la punta del canó i l’altre a Sebes, estaven un a cada costat del riu per disparar amb encreuament, així obligaven a que els avions volessin més alts, i per tant tenien menys punteria i encertaven menys. Es veu que hi havia bombes de molts pesos des de 25kg fins a 300kg. En una fotografia s’hi pot observar molt bé els forats de les bombes sobre el terme de Flix que semblaven els cràters de la lluna i es veia com el diàmetre del cràter d’una bomba era més gran que el diàmetre de la torre gran del Castell Nou.

Hola, em dic Rhian Alexandra Bush i tinc 11 anys. Sóc d’Anglaterra, d’un poble que es diu: Harold Wood. Fa dos anys que visc a Flix, un poble de la Ribera d’Ebre. Tinc un germà i una germana, el meu germà es diu Lewis i té 9 anys, la meva germana es diu Maddison i té 4 anys, jo sóc la germana més gran i faig segon de Cicle Superior.

Aquestes vacances de Nadal la meva família i jo vam anar a Lapònia.

En baixar de l’avió havíem de buscar el nostre autobús que es deia: El dringar dels cascavells. L’autobús ens va portar fins a un gimnàs ple de roba especial per a la neu, ells ens van donar: granotes d’esquiar, guants, botes, mitjons especials, bufandes, orelleres i barrets. Vam tornar a pujar a l’autobús i ens van portar fins on dormiríem, eren unes casetes de fusta de dues plantes. Cada caseta tenia un nom en Finlandès molt estrany, la nostra es deia: Ounavaaranpirit, o una cosa semblant.

Vaig preguntar a una monitora Finlandesa, que es deia: Gota de Neu, i que parlava molt bé l’anglès:

- Quina és la capital de Lapònia?

I ella em va respondre:

- La capital de Lapònia és Rovaniemi.

Jo escoltant molt bé intentava pronunciar: Rovaniemi i Ounavaaranpirit.

Vam entrar a la nostra caseta i vam triar on dormiria cadascú i que menjaríem per sopar, al final vam menjar macarrons. Després de sopar vam veure uns dibuixos en finlandès que no vam entendre però ens van agradar. Dues hores mirant la televisió i, a dormir.

Al dia següent ens vam aixecar a les nou perquè a les deu havíem d’estar a fora esperant l’autobús perquè aniríem a un lloc per triar les activitats que es feien en aquell parc (trineus de huskys, trineus de rens, motos de neu, baixar muntanyes amb trineus de plàstic, etc...), així podríem descobrir les activitats que voldríem fer durant una hora, però s’havia de pagar. Nosaltres vam triar dues d’aquestes activitats: Trineus de huskys i motos de neu. Entre les dues vam pagar 400 euros.

Després vam anar a dinar. Jo i els meus germans vam menjar patates fregides i hamburguesa i els meus pares vam menjar sopa de verdures. En acabar de dinar vam anar a la nostra caseta a dutxar-nos. Vam passar tres hores mirant la televisió i jugant amb la neu, fins que la meva mare ens va cridar:

-Rhian, Lewis, Maddison és hora d’anar amb els trineus dels huskys!

Nosaltres vam entrar ràpidament i ens vam posar les granotes d’esquiar. Vam sortir a esperar l’autobús que ens portaria fins on estaven els huskys.

Quan vam baixar hi havia tres tancats amb huskys; un amb huskys petits, un amb els huskys que corrien i l’altre amb els huskys vells que no podien córrer. Va sortir un home d’una caseta que estava al mig d’un bosc petit i ens va dir:

-Jo em dic Manumanup i us portaré amb els trineus.

Després de la passejada dels huskys, Manumanup ens va portar a una caseta gran on ens va parlar sobre els huskys, ens van explicar quant pesen, quants anys tenen de vida, etc...

Després de dues hores parlant sobre els huskys vam pujar a l’autobús un altre cop i vam tornar fins a la nostra caseta a sopar.

Després els meus germans i jo vam jugar a fet i amagar a dins de la caseta. Jo vaig parar i vaig haver de comptar mentrestant els meus germans s’amagaven.

- 1,2,3,...100!

Vaig pujar les escales a veure si els podia trobar. Primer vaig anar a la meva habitació, i vaig mirar sota el llit... Vaig trobar la meva germana petita. Després vam anar a l’habitació dels meus pares, vaig sentir un soroll, sortia de l’armari. Vaig mirar a dins, hi estava el meu germà. Després d’algunes hores jugant vam anar a dormir.

El dia següent era l’últim dia que estàvem a Lapònia perquè marxaríem cap a casa.

Vam despertar-nos i vam esmorzar un got de llet cadascú i amb un plat al mig de galetes per a tots.

Després d’esmorzar vam anar a mirar la televisió però no hi havia res que ens interessés. Després vam anar a dutxar-nos i a vestir-nos, vam recollir la roba i la vam posar a les maletes. Vam sortir a esperar l’autobús. Quan vam pujar hi havia molta gent que també anaven a l’aeroport. Quan vam arribar a l’aeroport vam deixar les maletes i vam pujar a l’avió. Després de tres hores a l’avió finalment vam arribar a Barcelona, després vam pujar al nostre cotxe per tornar a casa nostra.

Finalment quan vam arribar a casa vam treure les maletes del cotxe i la meva germana, el meu germà i jo vam anar a jugar mentre els pares ordenaven les maletes.

Sí algú va a Lapònia on vaig anar jo, segur que s’ho passarà molt bé!!!!!!!

El dia 9 de novembre de 2006 els alumnes de segon de cicle superior van anar de visita a la central hidroelèctrica de Flix. Quan vam arribar un treballador de la central ens va acompanyar durant tota la visita. Primer vam visitar la sala més gran on es veia una part de les turbines, el treballador ens va dir que les estaven pintant i que mai les havien canviat mai.

Després ens van ensenyar la resclosa, tot i que és molt estreta feia molta impressió. Ens van dir que avui per avui no hi deixen passar ningú per que l’últim cop que hi va passar una barca d’uns pescadors de Riba-roja fa tres o quatre anys al passar es va bolcar la barca i ara si algú ha de pujar o baixar pel riu i han de passar per la resclosa lloguen un camió que porti la barca.

Al cap d’una estona vam veure la càmera de carrega on hi havia una màquina neteja reixats que treia les brutícies que baixen pel riu i s’acumulen al reixat. El treballador ens va dir que la màquina neteja reixats podia funcionar manual, automàticament i quan nota que el reixat està brut comença a netejar. Ens van fer una demostració.

Per acabar ens van ensenyar la sala de control, hi havia un munt d’armaris amb els noms de les poblacions on hi anava l’electricitat. Hi havia un ordinador que ho controlava tot:

Quantes turbines funcionaven, les vegades que funcionava la màquina neteja reixats, i moltes coses més.

I per últim ens van dir que l’aigua feia un salt de dotze metres, que a la central a partir de les tres de la tarda no hi ha ningú, que la controlen des de Lleida i que amb aquell moment treballaven amb un voltatge de 7 KW a una turbina i a l’altra 8 KW.

Va ser una visita molt interessant per poder observar com es fabricava electricitat amb l’energia hidràulica de l’aigua.

Cliqueu aquí per veure un reportatge fotogràfic.