ESCOLES EN XARXA

Avui, 23 de març del 2.007 ha vingut a fer-nos una xerrada un missioner italià provinent de l’Argentina, anomenat Pedro.

Ens ha explicat què era un missioner i ha dit que “La finestra d’un missioner dóna i està oberta a tota aquella persona que necessita ajuda”; és aquella persona que deixa casa seva per anar a un altre país per ajudar a la gent necesitada. Busquen transmetre un calor profund perquè aquestes persones es trobin bé, perquè pensin que hi ha algú que els estima… Ens ha explicat que hem “d’obrir els ulls per a veure que tots som diferents i que tots tenim rostres diferents”. Aquesta frase m’ha agradat molt, perquè t’ensenya que no has de despreciar a les persones que siguin diferents a tu.

Vam veure un vídeo sobre una família, la protagonista del qual era una nena d’uns quatre o cinc anys que té dos germans més, un pare alcohòlic i la mare malalta. La barriada on succeeix l’acció s’anomena “Las siete alcantarillas”. Un dels germans roba, el pare apallissa a la mare i la mata. La nena queda amb gent que no coneix i es pregunta: “¿Cuándo volverá mamá? ¡Que venga mamá, ya está tardando…!”.

Al final vam posar en comú allò què pensàvem i,  com a resum, vam concloure que a la vida, només necessitem: salut, els pares, carinyo, menjar, amics, una escola i una casa.

 Com a punt i final us diré les coses que més ens van impactar: molta pobresa, la violència, els ulls amb els quals la nena mira a la mare quan està a l’hospital, la manera de guanyar-se la vida, com el pare roba una nina per a la nena, la injustícia, la delinqüència…i saber que al món més de sis-cents milions de nens viuen en la més absoluta pobresa. 

No és just que hi hagi tantes persones al món que estiguin tan malament en molts sentits, mentre l’altra gent, en un altre lloc d’aquest mateix món, no valori allò que té : sobretot el fet de sentir-se estimats.