ESCOLES EN XARXA

Era una nit molt estelada, la lluna es veia radiant com mai, i tot just començàvem a entrar a les costes de Florida.

Jo i les meves companyes jugàvem amb la nostra mare: la Broma Angelical. Jugàvem al joc de les "gotinyes" que ara us explicaré:

Aquest joc consisteix a fer la bola de núvol més gran; qui ho aconsegueix, guanya i, com a premi, les seves companyes li deixen mig núvol per dormir per a ella sola.

Aquest cop jo vaig ser la guanyadora, em vaig endormiscar i...

- Vigila companya ! Vigila ! -

- Però què passa, per què em desperteu a trenc d’alba?- vaig dir mig adormida. En adonar-me que la mare núvol s’havia esfumat i que les meves companyes s’havien evaporat, em vaig fixar que una gran llum il·luminava les meves bromes veïnes...

Em vaig posar a pensar com una desesperada i només vaig treure una conclusió...

- Això, només podia ser un coet ! "jolines!" No poden passa per un altre lloc? Coet per aquí, coet per allà ! Això semblen les Rambles de Barcelona a l’estiu!! Si fins i tot ja me’ls conec a tots: Ariane 5000, USA coet, Titan II, Redstone. Ah... i no us he parlat dels satèl·lits que envien a Mart i a la Lluna… Buf! Un dia que passàvem per Amèrica del Nord (allà on tant se’ls en fot el canvi climàtic i que només pensen en fer guerres i matar gent) [dit clar és així]… al meu nuvi, en "Romeuaigua" li va caure una d’aquelles hèlices al cap i... "bueno" ja us podeu imaginar el que va passar...

Després d’haver tret aquesta conclusió, vaig pensar que el millor era que havia de recomençar de nou la meva vida com a gota d’aigua. Em vaig posar a rumiar a veure on podia començar, i vaig decidir que aniria a Catalunya, ja que unes companyes meves em van dir que el Partit Popular volia treure aigua del riu Ebre per als "ricatxos" i els seus camps de golf. Això em va fer posar negra i em vaig encoratjar i, finalment, cap al "Parc Natural d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici". En arribar, que per cert vaig tardar 4 dies, 7 hores, 52 minuts i 13 segons, em vaig tirar a l’Estany de Cavallers. Allà va començar la veritable aventura.

La "superdestructora", així és com li diem les gotes després d’assabentar-nos que volia destruir el magnífic congost de Mont-Rebei i la seva fauna ! Quin horror ! Això volia dir que hauríem de patir un altre perill, però sort dels ecologistes, que segur que ho aturaran aviat i no la deixaran continuar.

Això es un altre tema, concentrem-nos... per on anava... Ah, ja està ! Allò de les centrals hidrogràfiques !

Ah, el que us deia: allà vaig passar molta por i, per un moment, juntament amb milers de gotes atemorides igual que jo, em vaig pensar que els nostres dies de glòria s’acabaven... Per sort, degut a un "tallcircuït" entre els fils que donaven energia a la central, es va parar tot durant uns minuts, menys nosaltres, els components de l’aigua, que ens vam poder escapar entre les escletxes de les immenses turbines. Després d’aquesta experiència tan horrorosa, vaig anar baixant a poc a poc pel riu Tort fins a arribar al campament de TOIRIGO, on un nens em van posar damunt una barqueta que havien fet ells i em van fer rodar amb una "mini-nòria" que havien construït els seus monitors. Però jo volia continuar explorant aquell territori català tan magnífic. Vaig passar per infinitat de rius: el Segre, el Noguera Ribagorçana, rieres, túnels subterranis, coves... fins arribar al punt final: el mar. Allà vaig tornar a començar el cicle de la vida de les gotetes d’aigua...

Aquesta història la vaig viure,

tot just després d’evaporar-me.