ESCOLES EN XARXA

Hi havia una vegada un poble en el que sempre feia sol i la gent sempre estava alegre. Aquest poble es deia Alegria.
Passejant pels seus carrers ens podien trobar al boig del poble, ningú sabia com es deia, fa anys va arribar al poble. Des de llavors no ha deixat d’alegrar els carrers amb la seva música, sembla ser, que era un senyor que havia estat artista i cantava molt bé, quan la gent se’l trobava el mirava i es posava a ballar. Quan el boig cantava, la gent del poble estava més contenta.
No se sap molt bé perquè, al poble van començar a sortir més artistes: la senyora Maria que pintava quadres de molts colors, la Mònica que dibuixava en els llibres, el Jordi, el Xavi i el Victor que feien dibuixos molt bonics a les parets, la Marta, la Laia i la Clàudia que feien malabars amb boles, el senyor Miquel que li agradava fer el pallasso,... i moltes més.
El poble del costat sentia enveja del poble Alegria, allà sempre estaven feliços, reien, cantaven, tot el poble era una festa. En canvi ells s’avorrien, al seu poble gairebé sempre plovia, la gent es quedava a casa i no sortia a passejar pels carrers. Algunes persones cansades de quedar-se a casa, van anar a veure a l’àvia Angelita que era la dona més gran del poble, volien saber si Sempre plou, sempre havia estat un poble trist i avorrit.
L’àvia Angelita els hi va explicar que feia molts i molts anys Sempre plou havia estat un poble diferent, alegre i divertit com Alegria, però un dia va arribar un venedor de paraigües i la gent va començar a comprar-los, aquests paraigües eren negres i marrons i quan els van obrir de seguida va començar a ploure i, des de llavors plovia dia si dia no. La gent que escoltava amb molta atenció a l’àvia Angelita van pensar que si canviaven aquells paraigües negres i marrons per paraigües de molts colors serien més bonics i farien sortir el sol. Van anar casa per casa i van fer pintar als veïns els paraigües de colorins, quan tots tenien els seus paraigües ben pintats van sortir als carrers a veure que passava. Estava plovent molt i de cop i volta va sortir el sol. La gent de Sempre plou es va posar molt contenta i va començar a ballar i cantar.
Al poble Alegria de seguida es van assabentar del que havia passat en el poble del costat perquè el sol brillava amb més força. Els dos pobles estaven tant contents que van pensar que com que ara eren iguals podrien unir-se i fer un poble molt gran on tots els dies estiguessin de festa. I així es com Alegria i Sempre plou es van unir i van forma un gran poble, el poble Plou sempre alegria.